El divendres vam tenir el plaer de poder assistir al concert de Metal de l’any al Bages. La velada era d’èxit segur tenint en compte el nivell dels tres grups. Els Blaze Out estan guanyant adeptes amb molta facilitat degut al seu gran treball “Backlash”. Bellako és un grup que ja comença a ser dels més estimats a Manresa, ja que en la seva útima visita al Sielu ja van deixar les expectatives molt altes. Per acabar teníem els Crisix, que amb l’últim àlbum “From Blue to Black” han donat un pas de gegant a nivell europeu, rebent unes crítiques excel·lents per part dels mitjans especialitzats. D’aquí poc s’uniran als grecs Suicidal Angels per fer un tour per tota el continent.
Els primers en sortir a l’escena van ser els Blaze Out i la sala ja presentava un bon aspecte i una cosa encara més important, que la gran majoria dels assistents eren molt joves, i tal i com està l’ escena, aquest detall et fa tenir més esperança encara, tot i que espero que també es mobilitzin quan la cita no sigui tan important.
Van entrar amb i tot i amb molt encert mitjançant “Wrath Afire” que és amb la qual obren el seu últim àlbum. Seguia la festa amb “Shining Blood, “First Goes First” i “S.I.N.S”. Metal del bo sense pausa, i lo que arribar a continuació va deixar a més d’un bocabadat . El so també hi ajudava, i és que no van aparèixer problemes tècnic en cap moment. “Metallica vs Iron Maiden”. Com indica el títol, van barrejar diverses cançons d’aquests titans de la música dura en una sola peça, fenomenal! Acabaven amb una no menys impressionant “Red Silence”. Van rebre una ovació completa per part dels assistents, i no era per menys. Es va fer molt curt, però se’ns dubte tornaran aviat i aquest estiu els podreu veure al Ripollet Rock.
Amb una lleugera pausa per fumar, anar al lavabo, beure i lo que fes falta, tornava una descàrrega bestial per part del grup HxC/ Metal de Mataró Bellako. No feia gaire temps que havien passat per Manresa, acompanyant als olonencs Brot, i les sensacions van ser impressionants.
Arrencaven amb un públic molt entregat a ells amb la diabòlica “A Fallo” i ja hi havia molt moviment al centre de la sala, amb uns “circle pits” encara força fluixets. Continuaven amb “Humo”, “Al Infierno” i llavors la cosa ja s’ havia descontrolat del tot. Tothom saltant, cantant, i fent algun mosh. Per si no fos poc, seguien amb dues de les seves cançons més celebrades per la gent “El Nieto” i “Pollos Radioactivos” en la que es va consumar un dels grans moments dels concerts, ja que el públic la va diisfrutar d’una manera especial. “En el Nombre de la Muerte”, “Manos Arriba”, “Finde” i Infected” van ser les següents. El set-list era molt encertat, i ells des de dalt el defensaven de manera que els de baix només podien respondre amb molt de moviment, com diuen ells “A Fallo”. És un grup molt directe i descarat, que no et dona ni un segon per prendre aire.
Final ideal amb “Infected”, “Whiskey” i THC, en la qual s’hi van ajuntar el Juli i el Marc “Busi” dels Crisix. Un concert dels que deixen empremta, amb tots els membres bolcats i fent un hardcore- metal de molt nivell, demostrant que la música extrema està millor que mai. Esperem que tornin aviat!
Ja arribava el torn dels caps de cartell, els igualadins Crisix. En aquells moments, el Sielu ja tenia l’aspecte ideal per rebre un grup a l’altura dels d’Igualada. En el fons de l’escenari hi havia lluint en una mida immensa la portada de l’ àlbum “From Blue to Black”, un disseny increïble. A la part de davant, en una mena de plataformes (3) hi veiem les paraules Psycho Crisix World, que anaven canviant de colors.
Enmig d’una ovació sonora, sortien amb la cançó que obre el seu últim àlbum “Conspiranoia” i la sala semblava que hagués d’ anar avall. Seguien amb una altre del nou treball “Journey through the Fire” que almenys a mi em recorda a les bones èpoques dels grans Exodus, i el Juli demostrava que les seves cordes vocals estan fetes a prova de foc.
“Rise then Rest” tornava a posar a la gent com boja i mostrava un cop més l’ impressionant tècnica que tenen tots ells. “Dead by the Fistful of Violence” donaria pas a una cançó que el seu carismàtic “frontman” Juli ens presentaria amb molt d’entusiasme… ni més ni menys que la primera peça que va sortir a la llum del seu From Blue to Black “Strange” i la gent va tornar a l’ activitat frenètica. El Ramis, el Busi i el Requena no paraven quiets, mostrant-se totalment interactius amb la gent d’una banda com en l’altre. Per la següent també tindríem un discurs, i sens dubte era lo ideal. Per tots els seguidors de bola de drac “Frieza the Tirant” del malvat personatge d’ aquells dibuixos que van marcar la infància/adolescència de milers de persones. Em comentava un amic que no sabia que tinguessin aquesta cançó, i ho va “flipar”, ja que ell és un nostàlgic del Freezer.
Dos temes més del nou àlbum: “T- Terror Era” en la que el Juli ens tornava a mostrar (per si no n’ haguéssim tingut prou) que té uns rangs vocals que amb una mà podríem contar la gent que pot arribar-hi. El treball del Javi a la bateria és senzillament fenomenal, un fora de sèrie, i lo que més e va impactar és que mai ha fet classes de bateria, és dels que ha estat hores i hores en un garatge i ha forjat la seva tècnica tot sol, i això li dona un mèrit molt elevat. Els riffs de guitarra tornaven a estar presents, i és que parlem de dos guitarristes que tampoc es queden enrere, unes autèntiques bèsties!
“Fallen” la cançó que precisament tanca l’ últim disc, marcava el pas a una altre de les seves mítiques peces, “Brutal Gadget” és una d’aquelles cançons que el públic espera que arribin, i que marquen una línia. Amb aquest inici “ska clàssic” la gent salta i crida, fins que el senyor Bazooka decideix fer un crit gutural 100% i acaba en un mosh dels que saps que sortiràs escaldat però que si no hi entres et sents frustrat de seguida. La màscara va conquerir sense gaires dificultats a tot el públic. Aprofito per fer menció al seu baixista Dani Ramis, que tampoc va parar quiet ni un segon, i quan ho feia, la seva melena anava a velocitat de la llum amunt i avall, i el fotògraf que tenia jo al costat tenia seriosos problemes per capturar-lo degudament. Un professional!
Arribaria de lo més sorprenent, ja que ens van fer una barreja de dos dels seus referents: Metallica i S.A. que va deixar a més d’un desconcertat (jo inclòs). Seguidament arribava un dels moments més memorables. El Juli apareixia pres en una camisa de força en mans d’un infermer molt ben equipat, i evidentment la cançó era “Psyho Crisix World” amb un inici similar al de “Brutal Gadget” i que també acaba en un thrash destructiu. Tot i ser del nou àlbum, la gent la cantava de manera homònima.
En aquest nou treball, el videoclip el van treure amb un “hit” i arribava en aquells moments “G.M.M” és de les melodies que tot grup somia amb tenir, té un poder que et fa posar els pèls de punta des de primer so de la guitarra, i el tros més agressiu acabava en un vendaval de “sopapos” al centre de la sala. Em comentava un home força veterà al meu costat “la veu del mestre és orgàsmica” i hi estic totalment d’ acord. El senyor Requena em feia recordar al mític guitarrista dels Anthrax, l’Scott Ian, per aquell moviment i les passes de gegant que fan els dos per l’ escenari . Parlo d’ una llegenda, però us puc assegurar que l’ Albert no li té absolutament res a envejar. La gent estava ja absolutament destructiva, tot era un clam beneint lo que estàvem veient, i és que els Crisix no tenen por a res, tot i tenir 8 anys d’ experiència, si no fos per lo joves que es veuen, qualsevol diria que fa almenys 20 anys que estan a dalt de l’ escenari. Lo cert és que porten milers de carreteres això es nota. Un grup que amb un any de tocar el guanya el concurs més important Europeu a nivell de Metal no necessita més descripció.
Tothom s’estava eixugant la suor de la cara, però el quintet no va perdre el temps i van fer una improvisació de les que et deixen literalment acollonat.
“Bring Em’ to The Pit” era la cançó perfecte per encarar el final que tots sabíem. I en aquell moment el centre de la sala va viure el seu moment més àlgid de la nit. Aquesta gent no en té prou en re-inventar el “thrash” sinó que també fan a la seva manera els rituals més clàssics, i el “football of Death és una clara mostra.
Ara si, arribava el final, amb “Ultra Thrash” i invasió a dalt com de costum, i és que demostren una vegada més la seva humilitat i que toquen de peus a terra al 100%, i podíem veure el Juli oferint el micròfon a tothom que havia pujat. Vaig aconseguir la pua del fenomenal Marc Busqué, que tot i que havia quedat sense cap, al final del concert me la va anar a buscar, tot un detall per part d’ aquest magnífic guitarrista.
Ovació sonora a un grup que novament va sortir guanyador davant d’un públic que en tot moment es va entregar i que va ser premiat amb un concert ple d’ emocions i de bons moments, dels que es tarden anys en oblidar. No per res casi tot els festivals de l ’Estat aposten per tenir als Crisix en la seva cartellera, i és que en directe són infal·libles, i la gent sempre els reclama i els hi sap reconèixer, per què ho dic sense pèls a la llengua, estan re-inventant el “thrash Metal” de cap a peus almenys a nivell Europeu. I sobretot destaco que com a persones encara són millors, amb tots ells hi podies mantenir una conversa i no li fan “el lleig” a ningú, humils i agraïts com pocs se’n veuen.
Una vegada més, els Crisix demostren que el futur del Metal aquí passa principalment per ells. Aquest setembre fitxo segur per el seu concert a l’ Hospitalet.
SALVADOR OLLÉ MONTAGUT, ROCK 010 (RÀDIO 010)