En el següent enllaç podreu trobar el programa especial de Sant Jordi que van presentar els alumnes de l’Escola Sesmon d’Oló.
Graella temporada 2021 – 2022
010 ESTIU FEST 2021
ELECCIONS GENERALS 28 D’ABRIL
Avui és jornada de reflexió, demà fem seguiment amb òptica local de les eleccions al Congrés dels Diputats a partir de les 19.30h al 107.2 FM i a radio010.cat.
LES MILLORS ENTREGUES DEL 2017
Aquest 2017 ha estat molt carregat de noves entregues, i retorns de grups que feia anys que entraven a estudi. Un any en el que molts grups s’han revelat com a potencials noves cares, i d’altres que han causat una gran decepció (en parlarem ben aviat)
Penso que hem viscut un any molt fructífer, i s’ha demostrat que lo extrem tira més fort que mai.
Anem al gra:
THE FOREST SEASONS- WINTERSUN (FOLK/ PAGAN METAL)
És un àlbum que d’entrada potser costa digerir, però quan t’hi vas endinsant, te n’adones de que és una obra genial, que aconsegueix fer-te arribar les sensacions que clarament envolten al treball. Cançons llargues però gens pesades. En total en són 4, tantes com estacions té l’any, i és que al cap i a la fi, d’ això va la cosa. Una meravella!
IMMORTALS- FIREWIND (POWER METAL)
Ningú dubte de la qualitat que té Gus G amb la guitarra, però en aquesta etapa de la seva carrera es presentava un gran repte: Fer alguna cosa de gran consideració amb els seus Firewind.
Doncs dit i fet! Immortals mostra un salt qualitatiu considerable dels grecs, amb riffs apoteòsics i amb tornades corejables fins quedar-te sense veu. Un àlbum carregat d’himnes amb l’intractable Henning Basse en el micròfon. Per mi, la millor entrega de Power Metal de l’any.
AL MEU PAS S’ALÇA LA MORT- ÓSSERP (GRINDCORE/ DEATH)
A nivell extrem, aquest any ha sigut “crema pura”, però hi ha un àlbum que clarament queda a dalt de tot del podi, i no és altre que Al Meu Pas S’ Alça la Mort. Sempre s’han caracteritzat per ser una màquina destructiva de perfecte funcionament, però aquesta nova entrega ja són paraules majors. Death Metal/Grindcore sense pausa ni pietat, Cançons rases, amb tota la mala llet possible, combinant dos veus a la perfecció. Aquesta gent està lluny de tocar sostre, celebrem-ho.
INCORRUPTIBLE- ICED EARTH (HEAVY METAL)
La formació del mític Jon Schaffer està en un moment espectacular, els darrers àlbums que han tret són senzillament de les millors obres de Heavy del segle XXI. Dystopia va deixar una empremta inesborrable, però és que ningú veia a venir que tan poc temps després es superessin a si mateixos amb Incorruptible, un treball carregat d’himnes, de balades de pura pell de gallina i un Stu Block apoteòsic, a l’igual que el senyor Jon. Les males èpoques han quedat enrere, i en la meva manera de veure-ho, els Iced Earth, ara per ara, són el millor grup del món en el seu àmbit.
UNBEKANNTER- VAD (PAGAN/ BLACK METAL)
Aquest passat 2017 també ens ha portat nous grups, com els VAD. Aquesta formació barcelonina, liderada per el Joaquín Serrano (ex Perennial Isolation) arribava amb ganes de fer algu diferent i amb sentiment. Cos a cos amb en Joan i l’ Steavy (Immorgon) han fet el que per mi és dels millors treballs de l’any anterior. El Joaquín és un mestre amb la guitarra, i t’ho sap tocar tot, els riffs et fan sentir-ho a flor de pell. Un no parar de grans composicions és lo que trobareu escoltant Unbekannter.
SISTEMA ANTISOCIAL- SOZIEDAD ALKOHOLIKA (MÚSICA COMBATIVA)
Qui havia de dir que tants anys després els S.A encara ens sorprendrien. Els bascos sempre han gaudit d’una base de seguidors immensa, i és que han aconseguit que tan Punkys, Skins, Metalheads i Rockeros s’uneixin sota la seva bandera, cosa que no pot dir gairebé cap altre grup.
Sistema Antisocial és se’ns dubte la millor entrega dels darrers anys del grup, i han demostrat que, com el bon vi, milloren amb els anys. És un motiu d’alegria veure que un dels grups més importants de l’escena reivindicativa encara té molta corda.
EXILE- HUMAN ASHTRAY (TECHINCAL DEATH METAL)
Potents, descarats, impecables i devastadors. Aquests serien els millors adjectius per descriure a Human Ashtray, i és que Exile, tot i ser tan destructiu, mostra unes melodies fora de sèrie, dignes d’un gran grup, i és que no tinc cap dubte de que aquesta gent acabarà tenint molt reconeixement. Un àlbum que et fa vibrar cada segon i per no parar de moure el cap fins quedar ben marejat.
GODS OF VIOLENCE- KREATOR (THRASH METAL)
Podríem dir que Mille Petrozza juga les seves cartes com ningú. No abandonen el “saber fer” de sempre, però veuen un nou forat de mercat amb el qual introdueixen algunes sonoritats a les que no ens tenien acostumats. Gods of Violence és un LP ple de composicions apoteòsiques. Per si no tenien suficients himnes, afegeixen a la llista algunes joies com “Satan Is Real” o “World War Now”. Els alemanys mostren una vegada més qui són els reis indiscutibles del Thrash a nivell mundial.
STORMS OF DESOLATION- HYBAN DRACO (DEATH/ BLACK METAL)
Si el que busqueu és la perfecció, no la trobareu, però ara ve, aquest treball s’hi aproxima. Els d’Alcanar tenen un nivell musical envejable, i en les seves cançons trobo de les millors guitarres que es poden escoltar avui en dia a la nostra terra.
Aquest àlbum fosc, i com bé adverteix al títol, desolador, mostra peces simplement de primer nivell i que faran encisar als amants d’aquest estil.
AATHMA- PERSEFONE (PROGRESSIVE/ MELODIC DEATH METAL)
Màgia pura. Mai m’ha tirat gaire el cantó progressiu, però sempre hi han excepcions, i més quan es fan les coses tan bé. Els Persefone s’han convertit en tot un referent dins de l’exquisit i exigent món del Metal Progressiu.
Combinant uns desapiadats guturals amb veus netes, un teclat brillant i les guitarres afilades, els andorrans han donat una lliçó d’execució impol·luta i que ens fa pensar que estem davant d’una de les noves cares del Metal en un futur immediat.
ABYSS- NUCKIN FUTS (THRASH METAL)
Se’ns dubte, el nou treball dels barcelonins s’esperava amb moltes expectatives degut a que el seu primer LP va ser realment bo. Amb un so fresc tot i no abandonar les clares influències de la vella escola, els Nuckin Futs ens han portat un àlbum potent, ple de grans melodies de guitarra i sobretot, molt apassionant. La única pega és la curta durada, però vaja, que dels 36 minuts que dura, no se’n pot escatimar cap ni un.
CRÒNICA DEL SANG ROENT 2017
El dia 13 de Maig se’ns presentava un dels millors events de l’any a la Catalunya Central en quan a Metal, el Sang Roent. Les primeres edicions sempre són complicades. T’has de fer un nom, molta publicitat i això vol dir que s’hi ha d’invertir temps. No fa falta dir que el cartell també ha de ser temptatiu. El millor Metal Extrem estaria present aquella nit a la Grange de Manlleu.
Entrant a la sala encara hi havia poca gent, i tot just es feien proves de so. Quan ja eren les 18:00 (hora d’inici del primer grup) ja hi havia força ambient.
PRIMERA PART
MONOS
Eren ni més ni menys que els Monos, formació de Hardcore/Metal provinent de ben a prop, Roda de Ter.
Molts dubtes planejaven entorn a la seva actuació, ja que portaven cert temps inactius. Aquests dubtes en el segon tema ja havien quedat dissolts del tot. Es nota que van assajar i van sortir forts, i sobretot, molt coordinats. Parlem de Hardcore de la vella escola, cançons curtes i d’anar al gra. Contundència que deixa marge per lo més sorprenent, com la taula de sons que hi havia a la part inicial de l’escenari,
Temes com Dues Torres, Sucker o Sketino van fer les delícies d’un públic que cada vegada era més nombrós. El final va arribar amb Ace of Spades, cover de Motörhead.
Gran concert el que ens van brindar els osonencs, i que espero que no es tornin a prendre una pausa tan llarga, per què és un grup que vull tornar a veure. Es van guanyar el públic i van mostrar que saben de què va el tema.
SIROLL
Els següents eren un dels grups més perseverants i potents que hi ha en aquesta terra, els solsonins Siroll. Fa dies que corren per els escenaris, i han sigut molt constants i lluitadors. És un d’aquests grups que t’agrada o no t’agrada, però que mai podràs dir que no ho han donat tot a dalt de l’escenari.
Van sortir a matar amb temes com ara No Pots Fer-hi Res, Pobre o Aniquilació. Marcaven el seu tarannà reivindicatiu amb País de Merda, Doble o Res i Fatxes de Proximitat. Jo allà davant m’ho estava passant més que bé, tenen el tipus de música que més m’agrada, i el fabulós so del local els hi va anar de perles.
El Gou és un frontman de primeres i sap perfectament com escalfar l’ambient, ben cobert per un bateria amb molts recursos com l’Albert, i un trio de cordes potent i molt actiu en tot moment.
La festa no parava, amb el Pockrock, Mal Vinguts, A l’Aguait i una demolidora Dol.
Aquest “boom” de Thrash, Crossover i Death realment estava agradant a baix, i cada final de cançó significava una onada d’aplaudiments i crits d’eufòria.
Desgraciadament, ja arribava el final de la seva actuació, però encara tenien bona càrrega per acabar-nos d’excitar. La més que corejada Més Llenya, Dret i Deure (una de les meves preferides), Següent i Odi
Per mi, la millor actuació d la nit, són dels millors rifles de precisió que puguis trobar en tota Catalunya, un vendaval de guturals, guitarres estridents i ritmes per no deixar de moure el cap fins que se’t desenganxi del coll. Realment dona gust que hi hagin formacions així tan a la vora. Per molts anys més de Pur i Fotut Metal!
ASSOT
Abans de fer un descans, sortien amb puntualitat questa banda de Death Metal del Montseny, Qque no necessita presentació. Són uns habituals, i ja han tocat al costat de bèsties com ara Brujeria, i aquest Agost obriran per Obituary…. tela!!
Sortien a triturar-ho tot amb Territori Hostil, que precisament obra l’àlbum així anomenat, i seguiren entorn aquest LP amb temes arrelats com ara 1714, i les mortíferes El Niu del Guerrer i El Sot de l’Infern. Després van passar a l’EP Cap d’Estopes, amb el tema homònim.
Continuava la sessió del millor Death d’estampa catalana amb el tema que els vaig conèixer, El Senyor de La Foscor.
El Funu és d’aquells que no saben parar quiets, ja sigui picant de mans o sacsejant el cap, i fa que se’t traslladi de seguida la seva energia. Juguen amb el factor de que tan sols hi ha un guitarrista (l’Òscar) i la veritat és que no els hi causa cap mena de problema, ho cobreixen a la perfecció.
L’apocalipsi del concert arribava amb una altre peça per embogir, Espassa de Virtut, les 13 Bruixes (tots sabem que aquesta zona era terra de bruixes) a més de la fulminant El Gat Mesquer Tothom s’ho va passar de conya amb uns Assot que van anar per feina i van deixar grans impressions en la gent que no els coneixia. Tenen molt a dir, són joves i amb molta ambició de cara a lo que els hi pugui deparar el futur. A mi m’han guanyat en totalitat com a seguidor, i ja conto els dies per veure’ls el 9 d’Agost a Barcelona. Enhorabona nanos!!
SEGONA PART
HYBAN DRACO
Després de fotre’m un bon entrepà de botifarra, una cervesa i saludar a la molta gent que em vaig anar trobant per La Grange i anar intercanviant sensacions (totes més que positives) arribava la segona part amb el Black/Death dels d’Alcanar Tenia moltes ganes de veure’ls després de que el Febrer em deixessin bocabadat quan van obrir per els Necrophobic, em va encantar la seva proposta i a més musicalment són uns genis.
Sortien forts amb Dark Sides in Heaven I Moon’s Crust. Continuarien amb God of Darkness, com podeu veure per els títols, un entorn molt fosc, com “mana” el bon Black. La veu de Hyban Sparda estava en perfecte estat i la seva guitarra desprenia encisadors riffs.
Mortal Remains i Frost by Blood van acabar de convèncer a tot el públic. L’entrada en aquell moment era més que satisfactòria, com em plasmava el Jordi, un dels organitzadors.
Un grup d’aquest estil, a més d’inspiració i força, necessita un so a l’alçada, i tal com els tres grups anteriors, ells també el van gaudir, i això va fer que s’accentués aquesta música tan ben trobada i executada, per lo que cal felicitar a l’equip tècnic d’aquella nit.
Van finalitzar amb tres genialitats més: Flames of Times, Rivers of Flesh i Victoris Betrayal.
El seu concert em va reafirmar la opinió que tenia entorn seu. És de les millors formacions en quan a Black/ Death que hi ha no només aquí, sinó en tot l’Estat. Quatre músics excel·lents, ben coordinats i amb les idees clares… Llarga vida a Hyban Draco!!
BARBARIAN SWORDS
Per anar de cara al final del festival, teníem una de les formacions més potents, autèntiques i talentoses que podem trobar avui en dia, els pútrids Barbarian, amb el seu Black/Doom.
Amb el llançament del Worms, que ha vingut acompanyat d’ unes crítiques fenomenals, venien amb les piles carregades i amb ganes de demostrar que van molt forts.
El tema escollit per obrir la velada era I’m Your Denise, una cançó d’ultratomba amb totes les de la llei, amb la veu devastadora del Von Päx. Deixant el territori ben marcat continuaven de cara a barraca amb Outcast Warlords. La fusió d’aquests dos estils tan foscos i fúnebres donava el toc perfecte al Sang Roent, que estava succeint amb tota la normalitat, puntualitat horària i qualitat del so i dels grups. Seguirien amb la meva cançó preferida, Pure Demonology, perfectament acompanyada per Hunting Rats.
Putrid Whore- The Holy Church era la millor cançó per encarar la segona part del concert, seguint la línia d’aquesta ambientació tan fosca i demolidora. Per si no fos prou brutal la veu del Von Päx, el Panzer, l’ Steamroller i el Voice of Noise fan una línia de cordes letal i que encara ho remata millor el polifacètic Joe Beltza, un bateria genial.
Anaven per rematar la feina amb Pentecostal Black Punishment i For My Honor. L’elecció de l’últim tema ve ser Ultrasado, per mi molt encertat.
Concert demolidor el dels Barbarian Swords, que van agradar i molt al públic del Sang Roent, entre el qual van fer més d’un nou seguidor. Em trec el barret davant lo qu han aconseguit crear aquests pútrids músics, gas i endavant!
HUMAN ASHTRAY
Per tancar el festival, comptaríem amb els Human Ashtray, formació de Technical/Brutal Death. Arrencaven amb Last Lines of Exile, absorbent i ràpida a més no poder, com casi totes les altres, vaja. Amb The Down of the End of Days es va fer lo que sorprenentment no s’havia fet fins llavors, un bon pogo. Servidor en va sortir mal parat, ja que em vaig emportar un cop de colze als morros i el llavi inferior força inflat, a més de la sang que em va sortir, que va fer que em perdés almenys tres cançons. Coses que passen!!
Ja mig viu, vaig tornar a dins en mig del tema Pripyat, seguit d’una gran peça com Axis of Evil. Veient el concert més calmat i a la barra, es van anar desenvolupant temes tals com Eternal Twilight. The Purest of All o Bacteriologial Warfare. Una llàstima que no pogués veure tot el xou ni gaudir del tot fins les últimes, ja que estava encara tocat per el cop de colze. Per lo tan, em queda més que pendent veure novament aquest grup, que va arrodonir un gran festival amb la seva potència, alt voltatge i destrucció.
Se’ns dubte, el Sang Roent va ser un èxit en tots els aspectes. El so no va fallar en cap moment i tots els grups van aprofitar-ho. Van ser molt puntuals. Els preus eren més que assequibles, i això és d’agrair. Els grups van donar lo millor de sí mateixos i van oferir un espectacle a l’altura.
El preu de l’entrada era pràcticament regalat. 8 euros! Ni 2€ per grup, això era un chollo i la resta són tonteries. Més de 90 persones van gaudir-ne, i això fa que tot plegat tingui més sentit. L’equip de La Grange va estar a l’alçada i tots els grups van ser molt amables, sobretot els Siroll, que em van donar l’àlbum Més Llenya que, per cert, és magnífic!
Cal felicitar al Pau de Blood Fire, al Jordi i el Marc de Pánico al Miedo i als de Rock House Osona per què sense ells res d’això hagués sigut possible.
Una nit immillorable que gràcies a la bona venda d’entrades i satisfacció del públic es repetirà el 2018. La nota no pòt ser altre que un 10, ja que no va fallar absolutament res.
Salut i metal!!
SHATTERED SIGH- PURSUIT OF METALHEADS
Entrevista a la formació de Melodic Doom/Death Shattered Sigh, realitzada l’11 de Febrer a Manlleu, en la que van participar tots els membres del grup.
E-Vosaltres feia cert temps que estàveu inactius, alguns ja us donaven per morts. Però arriba un bon dia que després de la caiguda d’Immorgon del cartell en un bolo a la Grange, anuncien que els substituts serieu vosaltres. Què us va empènyer a fer aquest concert després de tant s mesos parats?
S-La veritat és que estàvem esperant una mica, ja que estem gravant nou material . Però se’ns va presentar aquesta oportunitat i ens hi vam tirar de ple, a veure què tal!
-Disc nou… això vol dir que torneu amb totes les de la llei?
S-Sí, val a dir que ens havíem quedat una mica coixos, llavors va entrar l’ Emilio com a cantant i també van haver-hi canvis a la guitarra. Ara que ja hi ha més estabilitat, hem vist la oportunitat i ens hi hem immers.
E-I aquest disc com el teniu, ja està en una fase avançada?
S-Està ben a punt! Queda menys d’un mes per tenir-lo al complet. Ja està gravat, masteritzat, i en breu estarà a fora.
E-O sigui que amb tota seguretat, aquest any nou àlbum dels Shattered Sigh…
S-Oi tant, seguríssim!
E-D’acord, parlem ara una mica del vostre estil. Melodic Doom/ Death, dos dels estils més incompresos en el món del Metal. Arriscat, no? (
S-No crec que siguin incompresos, sinó que aquí Espanya a estat uns anys més aturat tot plegat, però ara hi ha més moviment, més bandes que mouen en aquests contorns o similars. Hi ha una pila de bandes emergents a la península i crec que ara és un bon moment per treure el nostre material a la llum. Agradarà lo que hem fet, els canvis… (Ens va dir unes quantes bandes molt interessants i que més endavant posarem en el nostre programa, ja que la majoria les desconeixia)
E-I com serà, amb una discogràfica o gravació pròpia?
S-Hem gravat en un estudi propi, i buscarem alguna discogràfica, que si no la trobem serà auto editat. També posarem un parell de temes en disponibilitat a través de la web Bandcamp… i endavant!
E-Quina quantitat aproximada de discos teniu pensat posar a la venda?
S-Bé, com comentava l’Emilio ara buscarem discogràfica, però no ens fliparem, farem una tirada curta, i si surt bé i es ven tot, doncs en farem una altre tirada no tan extensa. Amb l’altre Demo en vam fer masses (riures) i encara en tenim al local i ara no farem el boig, farem unes 100 còpies i a veure què tal.
E-Ara voldria entrar en el tema dels concerts. Per suposat hi ha el d’avui i lògicament en fareu uns quants quan tingueu el nou treball. Què teniu de cara al futur? I avui quin repertori podran escoltar els assistents?
S- Doncs avui tocarem cinc temes nous, serà com fer la presentació de lo nou però sense tenir-lo a la venda. I la altre que farem és una antiga, que no va entrar a la demo. Pensàvem en fer-ho més endavant, però ens va sortir aquesta oportunitat i mira, no l’hem deixat escapar. A més el lloc és perfecte, o sigui que hem fet una bona elecció.
A més, el menda no vol cantar els temes vells (riures) Hem fet un gir de 180 graus, deixar una etapa enrere, variar una mica l’estil, ja que de l’anterior formació només queda la LU.
E-Doncs Bueno, moltíssimes gràcies per l’atenció! Us desitjo sort per avui i per quan tingueu el nou cd.
S-Moltes gràcies a tu!
PURSUIT OF METALHEADS- RÀDIO 010
Entrevistador: Salvador Ollé Montagut
ENTREVISTA AMB ELS VALLUM
Entrevista al grup de Post Black Metal i Depressive VALLUM. No vam deixar passar l’oportunitat de parlar amb aquest prometedor i jove grup de la seva sincera i atmosfèrica proposta i de moltes altres coses.
E-Bé, fa relativament poc que vau posar a la venda l’àlbum Insight, una clara mostra del Post Black amb el que us denomineu. Com va sortir, amb discogràfica o via pròpia?
V-La idea va ser fer-ho en un estudi de gravació però que no ens costés molt, i vam anar degut a recomanacions i alguns discos que hem escoltat a Moontower studios (no estic del tot segur que s’escrigui així) amb el Javi, que és molt ben parit. I la veritat és que estem contents i sona molt bé i autèntic.
E-Per què la gent es posi una mica en context, ja que algú m’ho ha demanat, en què es diferencia el vostre Post Black del Black per dir-ho d’una manera “habitual” com ara Mayhem, Burzum o Behemoth?
V-Tenim un estil molt nostre, una manera molt personal. Tot i tenir influències més “agressives” tenim un toc sentimental, atmosfèric. No és com a tal ni Black Metal ni atmosfèric. A vegades ens han comparat amb Katatonia.
E-Com deies, no sona ni molt menys a lo que la gent que no ha escoltat més enllà de les típiques bandes pensaria, teniu un toc més melòdic probablement, i penso que beveu de més estils dels que pot semblar. Per cert, amb lo de Katatonia no hi estic gaire d’acord.
V-Jo tampoc hi estic d’acord! Sí, tenim aquest toc més melòdic, també toquem la part del Depressive, i en rangs de melancolia. No som tan “descarat” i extrem com lo que la gent té de costum escoltar. Ara ja estem preparant nou material, i ja va més encaminat encara a lo que volem que sigui el grup.
E-Vaja, molt interessant, i en quina fase es troba aquest material nou?
V-Ja tenim un tema i mig. Les cançons duraran aproximadament uns vuit minuts.
E-I com el posareu a la venda?
V-En format físic serà exclusivament de vinil, i evidentment per qui no tingui reproductor de vinils també ho posarem a disposició seva via digital. Volem que sigui una mica exclusiu i especial. Si després veiem que la cosa funciona i es ven bé, podem mirar diferents vies.
E-Per els despistats i gent que tot just us descobreix ara, com poden aconseguir el vostre àlbum Insight?
V-Doncs principalment per Bandcamp. Vam tenir un petit problema amb els de format físic, però ara ja s’ha solucionat i pensem fer-ne una tirada de 100, no més. Tenim samarretes amb l’estampat de la portada de l’àlbum. Les samarretes valen 12€, per internet 13 ja que inclou l’enviament. En un futur farem algun pack.
E-I les còpies físiques com es podran aconseguir, el tindreu en alguna tenda física?
V-La gent es podrà posar en contacte amb nosaltres, peròclar, si no ets de la ciutat mateix és més complicat quedar amb nosaltres i tal. Tenim pensat portar-lo per exemple en algun establiment com el Pentagram, que és un lloc clàssic i en el que hi sol passar molta gent. En el carrer tallers és bàsic tenir-lo disponible.
E-Aprofundint una mica en aquest àlbum. A mi em recorda en algunes parts a grups com Slencer (Depressive Black) Com l’hem d’interpretar més o menys?
V-A veure, la interpretació musical és molt personal, cadascú ho sentirà d’una manera diferent. Lo que volem és que la gent ho pugui sentir, vegi la sinceritat de la nostra proposta, que hi aprofundeixi i dictamini una cosa o altre.
E-Teniu algun concert més programat?
V-Sí, el 31 de Març a la Sala Reaper de Barcelona, amb Nocturnal Depression Psichonaut 4, dos bandes increïbles. Serem els teloners. Portarem algun tema nou i farem un espectacle diferent al que s’ha vist avui, ja que normalment actuem sense llums i amb espelmes, traslladant-ho en un contorn més fosc. No tenim més events a la vista, ja que ara ens centrarem en fer peçes noves i tenir-les a ben preparades.
-Moltíssimes gràcies per respondre a totes les preguntes, molta sort de cara al futur. Jo us garanteixo que tornaré a escoltar-vos en directe, m’ha encantat.
V-Gràcies a tu, un plaer!
PURSUIT O METALHEADS- RÀDIO 010
Entrevistador: Salvador Ollé Montagut
VALORACIÓ DÍA CERO (EKKO)
Ja fa uns mesos que els olonencs/vigatans Ekko van llençar el seu Día Cero a través d’una de les discogràfiques més importants a nivell estatal, Rock Estatal Records. Remontant-nos un temps enrere, trobem l’EP Hasta El Último Aliento, que sent sincer, no em va fer el pes. Tot i això, tenia confiança total de que amb mes temps, més assajos, més connexió entre el grup i millora individual amb els instruments, acabarien portant material interessant en l’estil. No em vaig equivocar.
Arrenca l’àlbum amb A Qué Has Venido?, un romanç que no va sortir com s’esperava. Va agafant força amb el pas del tema, i des del meu punt de vista, la cançó perfecte per obrir un àlbum. El Mark mostra una línia de veu clarament més perfeccionada i preparada que en la primera entrega, i en una cançó que en la primera part les guitarres més aviat no intervenen, això queda més a la llum. Un tema complert, i sobretot, un “estribillo” que enganxa molt.Seguim amb Hasta El Último Aliento, que verge santa, li han fotut un rentat de cara respecte a l’EP, on pràcticament resultava insuportable, que es nota des de les primeres notes, i li han fet canvis en diferents parts que marquen la diferència i que la converteixen en un dels millors temes.
Mil Abrazos no em convenç gaire, penso que les parts vocals es passen de “Kutxi” i això espatlla una mica un tema que en termes generals està ben estructurat i que torna a tenir un “estribillo” molt enganxós i corejable.
Trencant amb les tres peces anteriors, arriba No Existe el Miedo que treu una faceta “funki” molt encertada, tot i que fins a cert punt és monòtona. Riff molt ben trobat de l’Arthur per encarar el final, abans de trobar-nos amb Paz y Gloria, la balada que tan s’agraeix a a part central d’un àlbum, que a mig fer agafa la força del Rock urbà més potent. Bona feina del Marc Vilanova, que s’ha ada`tat a la perfecció al grup, i l’altre Marc es nota que ha fet anar el baix hores i hores. És la meva preferida.
Per encarar la segona part de l’àlbum, hi trobem el tema que va servir d’adelantament per fer un sabor de boca, Cada Madrugada, de nou amb l’amor com a plat principal. Cançó força convencional, que tot i remarcar un cop més la millora individual de cada un dels membres, no és de les que em generen gaire interès.
El setè tema és Bajo la Piel, que ja vam poder escoltar en l’EP, però novament sembla que no parlem de la mateixa cançó. Mare meva, que malament sonava abans, i que boníssima que és ara! Per el seu bé, espero que tornin a gravar el pròxim àlbum en els mateixos estudis!! Novament, el bis cala molt. Acostant-nos perillosament en el final de l’àlbum, trobem Si Llega El Día, l’únic tema que em resulta 100% prescindible, no sé per on agafar-la.
La penúltima és d’aquestes que poses un cop sí i un cop també, i li agafes més ganes, Ramajes. Per mi, la millor. Per si no n’hi hagués prou, a la veu hi participa el Marcos Molina, cantant d’un dels grup que més fort està pujant a nivell estatal, Gritando en Silencio. Un tema molt potent, de Rock N’ Roll en altes dosis i sobretot, molt alegre, que dona pas a una barreja de dos veus que no deixen gens a desitjar, amb molt nivell i sobretot, entusiasme i bon saber fer.
Ja per tancar el seu primer LP, trobem Para Nada. No sabria dir el per què de forma molt definida, però ja sona des d’un primer moment a l’últim tema, amb l’Antu variant la velocitat de la bataka segons la part.
Tots sabem que està ple de grups de Rock espanyol/urbà tan si parlem de Catalunya com del conjunt d’Espanya, i és molt complicat poder-se fer un nom i no caure en la monotonia de fer un “copy-paste” de lo de sempre o semblar un tribut a un grup (es dona més d’un cas)
Potser els Ekko no han fet res que en línies generals no s’hagi fet molt abans, i que és una proposta clara de Rock Espanyol/Urbà seguint l’estela, però no sonen a cap altre grup, tenen una manera de fer, busquen com millorar cançó per cançó, tenen un enfocament ben clar i van a totes. Es nota i molt que han assajat tema per tema amb moltes ganes, dedicació i sacrifici. Han apostat al 200% per el projecte i això es reflexa al llarg de les 10 peces de les que està fet el Día Cero, i en directe s’ha pogut comprovar que les saben executar a sense problemes. Tenen un material molt interessant i ben elaborat en les seves mans, i ara l’hauran de saber portar per Euskadi, Madrid, València i Catalunya a capa i espassa. Confio en que es faran el seu espai dins de l’àmbit estatal.
BELLAKO+ M.D.A+ KARAROCKER
Imatge
Abans dels dinars sopars familiars que toquen els dies 24 i el 25, tocava anar a la sala Rocksound de Barcelona per fer lloc per els turrons, cava i etc.
La proposta era perfecte i variada. Per una banda, aplanant l’event hi haurien els Mousse de Araña, formació de Punk/HxC de Sant Vicenç de Castellet, que encaraven la part final dels concerts de retorn a nivell estatal després d’una llarga pausa, i que ara es troben de ple en la grabació d’un nou àlbum.
El plat principal de la nit eren els Bellako, ormació de Hxc/Metal procedent de Mataró. Venien en el marc de presentació del seu nou treball Extinción., que els ha portat a ciutats com Madrid, Bilbao i Santander, a més de Mataró, on van aconseguir reunir més de 200 persones. Cal recordar que no fa gaires mesos van estar de gira per tot l’Estat amb Crisix.
MDA
Aquella nit els bagencs es presentaven amb un petit canvi a la formació, ja que el seu controvertit i pirat bateria, el Marc, uns dies abans del bolo es va fracturar el cubit. No patiu per ell, estava a baix de l’escenari fent el burro! En el seu lloc, un amic de la banda, el Rutxo (Brot, S’Temple Bar) que va treballar amb el temps molt ajustat.
Arrencaven amb molta energia de la mà de M.O.D.A, qui no els coneixia ja va veure de seguida que anaven a gas total. Seguien amb una del proper àlbum, Carro de Cavalls.
Kornea 162, amb un moment emotiu amb el David recordant a un gran amic que desgraciadament ja no hi és. Ratas de Ciudad (cover) i la cover de la mítica Esto no es Punki feien arribar els pogos més animats. Ronda de temes propis repassant els seus nteriors treballs amb Hombres Sin Razón, Demenzia, Una Mañana Más i Politica-k. Auto-lesions constants per part del senyor Jareño (exagero una mica, no ho mal interpreteu). La veritat és que ho viu a flor de pell, i així ho transmet al públic. Tan aviat es bolcava per el terra com es tirava de la samarreta i es feia algun clatellot al cap. Molt moviment també per part dels guitarristes Reyes i Dani, molt connectius amb la gent de baix. L’Hermi amb el baix estava més estàtic, però cal remarcar que té un bon domini del seu instrument.
Arribava amb molta potència la cover de Black Sabbath, Paranoid, que han grabat per el proper àlbum de Hardcore Hits Cancer (dins de l’entrevista amb els MDA, via Ivoox, hi trobareu una breu conversa que vam tenir amb el seu responsable, Dani Sadurní) Cal destacar que la sala en aquells moments ja presentava molt bon aspecte, i que hi havia molta marxa. Dia Tras Dia, molt corejada a primera fila. Amb aquest tema, completaven l’execució de tot el seu treball Ya Estáis Muertos (disponible per Bandcamp).
La part final del concert arribaria en forma de covers: Envenenado (Parabellum), Last Carress (Misfits) i Bro Hym (Pennywise).
Ban estar perfectes, tot i que el so almenys a primeres files era força caòtic. Després d’haver-los vist a Manresa en un escenari força més gran, vaig poder comprovar que els escenaris més encongits també se’ls hi donen bé, sobretot al David, que optimitza cada centímetre. Felicitar també al Rutxo per la seva fàcil adaptació amb les seves peces. Sou molt grans punkis de merda, esperem amb els braços oberts el vostre nou àlbum!
Formació:
David Jareño: veu
Dani: Guitarra
Reyes: Guitarra
Hermi: Baix
Marc: bateria
BELLAKO
Després del corresponent canvi d’instruments i la intro amb el rap, que semblava indicar que el primer tema seria Humo, però no va ser així, els del maresme sortien a destruïr-ho tot amb la primer peça del nou àlbum, El Nieto. Al centre de la sala volaven els braços com si res, tot corejant les estrofes d’aquesta demolidora cançó. Ni un segon de treva, ja que van fer entrada com un llamp amb A Fallo i els famosos Pollos.
Extinción, una de les meves preferides, treia els més hardcoretas de la sala a fer els moviments més característics, amb el Rob fent els moviments habituals e marca pròpia amb les mans i els peus. Anirien variant peces noves amb les d’anteriors treballs, com No Retroceder, Al Infierno, El Precio i Manos Arriba.
Si bé feia referència a l’alt voltatge dels assistents, els mataronins no eren menys. Dels que més entusiasme transmet és el baixista Negro, per molts anys que el puguin tenir a la formació, no pot parar quiet ni un segon, és un nervi pur, posant aquella cara de mala llet i de destrucció. De fet, en un moment donat, va decidir baixar a muntar la olla. El Paltrut amb el moviment constant de “pelazo” i el Roy que deu acabar amb les cervicals destrossades, ja que no para mai quiet el seu cap.
Crit del Rob… Humo! amb la qual van fer el videoclip que ha tingut una gran repercussió. Això si, la cançó és molt curta. Bueno, de fet en general les del nou àlbum no n’hi ha cap que ni tan sols arribi als 3 minuts i mig de durada. Per el següent tema, participació molt especial, amb el Juli i el Busi de Crisix, per lo tan, THC. El Roy a agafar el micròfon per entonar la primera part, cedint la guitarra precisament al Busi. Se’ns dubte un moment remarcable i que mostra el bon rotllo que hi ha entre les dos bandes.
Encarant la recta final, Infected, un d’aquests temes que el deixa el cap ben escaldat. També arribarien altres temes de sobres coneguts per els seus seguidors: Whiskey, Posesión i Finde.
El Carlos va decidir no enfilar-se al tamboret, ja que no fa gaire va patir una caiguda d’aquestes que fan mal només veure-ho! Un altre concert per emmarcar dels Bellako. Era el tercer cop que els veia, i possiblement ha sigut el millor. Saben sortir a triomfar i no deixar a ningú amb dubtes. Tenen un gran present/futur per endavant, i no hi ha cap mena de dubte de que seran el màxim referent a nivell Estatal del HxC, si és que no ho són ja. Gràcies jefes, per moltes vegades més que us pugui anar a veure!
Formació:
Rob: Veu principal
Roy: Guitarra i coros
Paltrut: Guitarra i coros
Negro: Baix
Carlos: Bateria
Com a balanç general de l’event, cal destacar la bona resposta en quan a assistència. Si bé no va ser un sold-out, no va anar de gaire. Gran implicació dels dos grups, que mostren una vegada més que tenim grans grups al nostre territori, no fa falta que sempre anem a Suècia o Alemanya per trobar grans bandes.
Per rematar la nit, sessió de Kararocker, organitzada amb molta solvència i qualitat per el Marc, que va fer que molts dels assistents es decidissin per agafar el micròfon i donar-ho tot. Cançons per tots els gustos, des de Rock espanyol fins a Melodic Death Metal. Molt bona iniciativa, que evidentment mai trobarem en aquelles sales que, un cop acabat el concert, ens fan marxar amb tota la pressa possible.
Mitjà: Ràdio 010- The Pursuit of Metalheads.
Responsable: Salvador Ollé
Sala: Rocksound
Nota global: 8,5