El dia 13 de Maig se’ns presentava un dels millors events de l’any a la Catalunya Central en quan a Metal, el Sang Roent. Les primeres edicions sempre són complicades. T’has de fer un nom, molta publicitat i això vol dir que s’hi ha d’invertir temps. No fa falta dir que el cartell també ha de ser temptatiu. El millor Metal Extrem estaria present aquella nit a la Grange de Manlleu.

Entrant a la sala encara hi havia poca gent, i tot just es feien proves de so. Quan ja eren les 18:00 (hora d’inici del primer grup) ja hi havia força ambient.

PRIMERA PART

MONOS

Eren ni més ni menys que els Monos, formació de Hardcore/Metal provinent de ben a prop, Roda de Ter.

Molts dubtes planejaven entorn a la seva actuació, ja que portaven cert temps inactius. Aquests dubtes en el segon tema ja havien quedat dissolts del tot. Es nota que van assajar i van sortir forts, i sobretot, molt coordinats. Parlem de Hardcore de la vella escola, cançons curtes i d’anar al gra. Contundència que deixa marge per lo més sorprenent, com la taula de sons que hi havia  a la part inicial de l’escenari,

Temes com Dues Torres, Sucker o Sketino van fer les delícies d’un públic que cada vegada era més nombrós. El final va arribar amb Ace of Spades, cover de Motörhead.

Gran concert el que ens van brindar els osonencs, i que espero que no es tornin a prendre una pausa tan llarga, per què és un grup que vull tornar a veure. Es van guanyar el públic i van mostrar que saben de què va el tema.

SIROLL

Els següents eren un dels grups més perseverants i potents que hi ha en aquesta terra, els solsonins Siroll.  Fa dies que corren per els escenaris, i han sigut molt constants i lluitadors. És un d’aquests grups que t’agrada o no t’agrada, però que mai podràs dir que no ho han donat tot a dalt de l’escenari.

Van sortir a matar amb temes com ara No Pots Fer-hi Res, Pobre o Aniquilació. Marcaven el seu tarannà reivindicatiu amb País de Merda, Doble o Res i Fatxes de Proximitat. Jo allà davant m’ho estava passant més que bé, tenen el tipus de música que més m’agrada, i  el fabulós so del local els hi va anar de perles.

El Gou és un frontman de primeres i sap perfectament com escalfar l’ambient, ben cobert per un bateria amb molts recursos com l’Albert, i un trio de cordes potent i molt actiu en tot moment.

La festa no parava, amb el Pockrock, Mal Vinguts, A l’Aguait i una demolidora Dol.

Aquest “boom” de Thrash, Crossover i Death realment estava agradant a baix, i cada final de cançó significava una onada d’aplaudiments i crits d’eufòria.

Desgraciadament, ja arribava el final de la seva actuació, però encara tenien bona càrrega per acabar-nos d’excitar. La més que corejada Més Llenya,  Dret i Deure (una de les meves preferides), Següent i Odi

Per mi, la millor actuació d la nit, són dels millors rifles de precisió que puguis trobar en tota Catalunya, un vendaval de guturals, guitarres estridents i ritmes per no deixar de moure el cap fins que se’t desenganxi del coll. Realment dona gust que hi hagin formacions així tan a la vora. Per molts anys més de Pur i Fotut Metal!

ASSOT

Abans de fer un descans, sortien amb puntualitat questa banda de Death Metal del Montseny, Qque no necessita presentació. Són uns habituals, i ja han tocat al costat de bèsties com ara Brujeria, i aquest Agost obriran per Obituary…. tela!!

Sortien a triturar-ho tot amb Territori Hostil, que precisament obra l’àlbum així anomenat, i seguiren entorn aquest LP amb temes arrelats com ara 1714, i les mortíferes El Niu del Guerrer i El Sot de l’Infern.  Després van passar a l’EP Cap d’Estopes, amb el tema homònim.

Continuava la sessió del millor Death d’estampa catalana amb el tema que els vaig conèixer, El Senyor de La Foscor.

El Funu és d’aquells que no saben parar quiets, ja sigui picant de mans o sacsejant el cap, i fa que se’t traslladi de seguida la seva energia. Juguen amb el factor de que tan sols hi ha un guitarrista (l’Òscar) i la veritat és que no els hi causa cap mena de problema, ho cobreixen a la perfecció.

L’apocalipsi del concert arribava amb una altre peça per embogir, Espassa de Virtut, les 13 Bruixes (tots sabem que aquesta zona era terra de bruixes) a més de la fulminant El Gat Mesquer Tothom s’ho va passar de conya amb uns Assot que van anar per feina i van deixar grans impressions en la gent que no els coneixia. Tenen molt a dir, són joves i amb molta ambició de cara a lo que els hi pugui deparar el futur. A mi m’han guanyat en totalitat com a seguidor, i ja conto els dies per veure’ls el 9 d’Agost a Barcelona. Enhorabona nanos!!

SEGONA PART

HYBAN DRACO

Després de fotre’m un bon entrepà de botifarra, una cervesa i saludar a la molta gent que em vaig anar trobant per La Grange i anar intercanviant sensacions (totes més que positives) arribava la segona part amb el Black/Death dels d’Alcanar Tenia moltes ganes de veure’ls després de que el Febrer em deixessin bocabadat quan van obrir per els Necrophobic, em va encantar la seva proposta i a més musicalment són uns genis.

Sortien forts amb Dark Sides in Heaven I Moon’s Crust. Continuarien amb God of Darkness, com podeu veure per els títols, un entorn molt fosc, com “mana” el bon Black. La veu de Hyban Sparda estava en perfecte estat i la seva guitarra desprenia encisadors riffs.

Mortal Remains i Frost by Blood van acabar de convèncer a tot el públic. L’entrada en aquell moment era més que satisfactòria, com em plasmava el  Jordi, un dels organitzadors.

Un grup d’aquest estil, a més d’inspiració i força, necessita un so a l’alçada, i tal com els tres grups anteriors, ells també el van gaudir, i això va fer que s’accentués aquesta música tan ben trobada i executada, per lo que cal felicitar a l’equip tècnic d’aquella nit.

Van finalitzar amb tres genialitats més: Flames of Times, Rivers of Flesh i Victoris Betrayal.

El seu concert em va reafirmar la opinió que tenia entorn seu. És de les millors formacions en quan a Black/ Death que hi ha no només aquí, sinó en tot l’Estat. Quatre músics excel·lents, ben coordinats i amb les idees clares… Llarga vida a Hyban Draco!!

BARBARIAN SWORDS

Per anar de cara al final del festival, teníem una de les formacions més potents, autèntiques i talentoses que podem trobar avui en dia, els pútrids Barbarian, amb el seu Black/Doom.

Amb el llançament del Worms, que ha vingut acompanyat d’ unes crítiques fenomenals, venien amb les piles carregades i amb ganes de demostrar que van molt forts.

El tema escollit per obrir la velada era I’m Your Denise, una cançó d’ultratomba amb totes les de la llei, amb la veu devastadora del Von Päx. Deixant el territori ben marcat continuaven de cara a barraca amb Outcast Warlords. La fusió d’aquests dos estils tan foscos i fúnebres donava el toc perfecte al Sang Roent, que estava succeint amb tota la normalitat, puntualitat horària i qualitat del so i dels grups. Seguirien amb la meva cançó preferida, Pure Demonology, perfectament acompanyada per Hunting Rats.

Putrid Whore- The Holy Church era la millor cançó per encarar la segona part del concert, seguint la línia d’aquesta ambientació tan fosca i demolidora. Per si no fos prou brutal la veu del Von Päx, el Panzer, l’ Steamroller i el Voice of Noise fan una línia de cordes letal i que encara ho remata millor el polifacètic Joe Beltza, un bateria genial.

Anaven per rematar la feina amb Pentecostal Black Punishment i For My Honor. L’elecció de l’últim tema ve ser Ultrasado, per mi molt encertat.

Concert demolidor el dels Barbarian Swords, que van agradar i molt al públic del Sang Roent, entre el qual van fer més d’un nou seguidor. Em trec el barret davant lo qu han aconseguit crear aquests pútrids músics, gas i endavant!

HUMAN ASHTRAY

Per tancar el festival, comptaríem amb els Human Ashtray, formació de Technical/Brutal Death. Arrencaven amb Last Lines of Exile, absorbent i ràpida a més no poder, com casi totes les altres, vaja. Amb The Down of the End of Days es va fer lo que sorprenentment no s’havia fet fins llavors, un bon pogo. Servidor en va sortir mal parat, ja que em vaig emportar un cop de colze als morros i el llavi inferior força inflat, a més de la sang que em va sortir, que va fer que em perdés almenys tres cançons. Coses que passen!!

Ja mig viu, vaig tornar a dins en mig del tema Pripyat, seguit d’una gran peça com Axis of Evil. Veient el concert més calmat i a la barra, es van anar desenvolupant temes tals com Eternal Twilight. The Purest of All o Bacteriologial Warfare. Una llàstima que no pogués veure tot el xou ni gaudir del tot fins les últimes, ja que estava encara tocat per el cop de colze. Per lo tan, em queda més que pendent veure novament aquest grup, que va arrodonir un gran festival amb la seva potència, alt voltatge i destrucció.

Se’ns dubte, el Sang Roent va ser un èxit en tots els aspectes. El so no va fallar en cap moment i tots els grups van aprofitar-ho. Van ser molt puntuals. Els preus eren més que assequibles, i això és d’agrair. Els grups van donar lo millor de sí mateixos i van oferir un espectacle a l’altura.

El preu de l’entrada era pràcticament regalat. 8 euros! Ni 2€ per grup, això era un chollo i la resta són tonteries.  Més de 90 persones van gaudir-ne, i això fa que tot plegat tingui més sentit. L’equip de La Grange va estar a l’alçada i tots els grups van ser molt amables, sobretot els Siroll, que em van donar l’àlbum Més Llenya que, per cert, és magnífic!

Cal felicitar al Pau de Blood Fire, al Jordi i el Marc de Pánico al Miedo i als de Rock House Osona per què sense ells res d’això hagués sigut possible.

Una nit immillorable que gràcies a la bona venda d’entrades i satisfacció del públic es repetirà el 2018. La nota no pòt ser altre que un 10, ja que no va fallar absolutament res.

Salut i metal!!

Ja fa uns mesos que els olonencs/vigatans Ekko van llençar el seu Día Cero a través d’una de les discogràfiques més importants a nivell estatal, Rock Estatal Records. Remontant-nos un temps enrere, trobem l’EP Hasta El Último Aliento, que sent sincer, no em va fer el pes. Tot i això, tenia confiança total de que amb mes temps, més assajos, més connexió entre el grup i millora individual amb els instruments, acabarien portant material interessant en l’estil. No em vaig equivocar.

Arrenca l’àlbum amb A Qué Has Venido?, un romanç que no va sortir com s’esperava. Va agafant força amb el pas del tema, i des del meu punt de vista, la cançó perfecte per obrir un àlbum. El Mark mostra una línia de veu clarament més perfeccionada i preparada que en la primera entrega, i en una cançó que en la primera part les guitarres més aviat no intervenen, això queda més a la llum. Un tema complert, i sobretot, un “estribillo” que enganxa molt.Seguim amb Hasta El Último Aliento, que verge santa, li han fotut un rentat de cara respecte a l’EP, on pràcticament resultava insuportable, que es nota des de les primeres notes, i li han fet canvis en diferents parts que marquen la diferència i que la converteixen en un dels millors temes.

Mil Abrazos no em convenç gaire, penso que les parts vocals es passen de “Kutxi” i això espatlla una mica un tema que en termes generals està ben estructurat i que torna a tenir un “estribillo” molt enganxós i corejable.

Trencant amb les tres peces anteriors, arriba No Existe el Miedo que treu una faceta “funki” molt encertada, tot i que fins a cert punt és monòtona. Riff molt ben trobat de l’Arthur per encarar el final, abans de trobar-nos amb Paz y Gloria, la balada que tan s’agraeix a a part central d’un àlbum, que a mig fer agafa la força del Rock urbà més potent. Bona feina del Marc Vilanova, que s’ha ada`tat a la perfecció al grup, i l’altre Marc es nota que ha fet anar el baix hores i hores. És la meva preferida.

Per encarar la segona part de l’àlbum, hi trobem el tema que va servir d’adelantament per fer un sabor de boca, Cada Madrugada, de nou amb l’amor com a plat principal. Cançó força convencional, que tot i remarcar un cop més la millora individual de cada un dels membres, no és de les que em generen gaire interès.

El setè tema és Bajo la Piel, que ja vam poder escoltar  en l’EP, però novament sembla que no parlem de la mateixa cançó. Mare meva, que malament sonava abans, i que boníssima que és ara! Per el seu bé, espero que tornin a gravar el pròxim àlbum en els mateixos estudis!! Novament, el bis cala molt. Acostant-nos perillosament en el final de l’àlbum, trobem Si Llega El Día, l’únic tema que em resulta 100% prescindible, no sé per on agafar-la.

La penúltima és d’aquestes que poses un cop sí i un cop també, i li agafes més ganes, Ramajes. Per mi, la millor. Per si no n’hi hagués prou, a la veu hi participa el Marcos Molina, cantant d’un dels grup que més fort està pujant a nivell estatal, Gritando en Silencio. Un tema molt potent, de Rock N’ Roll en altes dosis i sobretot, molt alegre, que dona pas a una barreja de dos veus que no deixen gens a desitjar, amb molt nivell i sobretot, entusiasme i bon saber fer.

Ja per tancar el seu primer LP, trobem Para Nada. No sabria dir el per què de forma molt definida, però ja sona des d’un primer moment a l’últim tema, amb l’Antu variant la velocitat  de la bataka segons la part.

Tots sabem que està ple de grups de Rock espanyol/urbà tan si parlem de Catalunya com del conjunt d’Espanya, i és molt complicat poder-se fer un nom i no caure en la monotonia de fer un “copy-paste” de lo de sempre o semblar un tribut a un grup (es dona més d’un cas)

Potser els Ekko no han fet res que en línies generals no s’hagi fet molt abans, i que és una proposta clara de Rock Espanyol/Urbà seguint l’estela, però no sonen a cap altre grup, tenen una manera de fer, busquen com millorar cançó per cançó, tenen un enfocament ben clar i van a totes. Es nota i molt que han assajat tema per tema amb moltes ganes, dedicació i sacrifici. Han apostat al 200% per el projecte i això es reflexa al llarg de les 10 peces  de les que està fet el Día Cero, i en directe s’ha pogut comprovar que les saben executar a sense problemes. Tenen un material molt interessant i ben elaborat en les seves mans, i ara l’hauran de saber portar per Euskadi, Madrid, València i Catalunya a capa i espassa. Confio en que es faran el seu espai dins de l’àmbit estatal.

Ya hacía días que se sabía de esta especial gira en recuerdo del álbum “Roots” que precisamente fue el que cerró una época en el grupo Sepultura. Para ello estarían acompañados de sus compañeros en Cavalera Conspiracy, Marc Rizzo y Johnny Clow.

Una oportunidad única para los que como yo, no pudieron vivir de pleno aquella época, en la cual se unió el Metal con sonidos exóticos y una percusión no tanto convencional. A mí personalmente, fue uno de los álbumes que me llevó de pleno a escuchar este tipo de música tan alejado de aquellos “grupos Disney” que escuchaba en aquel entonces. Sí, parece muy bestia, pero fue de un día por el otro.

Para amenizar la espera no podía haber mejor telonero en todo el Estado… CRISIX!! La sensación estatal, recién llegada del tour europeo junto a Suicidal Angels que precisamente pasó no hace ni un mes por nuestras tierras, afrontaba las tres datas en España de la gira organizada por la gente del Resurrection Fest.

Muy puntuales salían al ritmo de  ”Conspiranoia” este trallazo que abre su último trabajo, con todos ellos muy entregados y conectando con el público, sobretodo el guitarrista Busi, que salió como si no hubiera un mañana. Tenía gente al lado que nunca antes había escuchado a los de la Conca, y comentaban fascinados los cambios de voz tan acertados de Juli.

Luego llegarían canciones de la talla de “Journey Through the Fire”, “In Your Fuckin Face” y por sorpresa muchos, una de las piezas que en días como estos das por hecho que no van tocar, “Frieza the Tirant”, no se olvidaron tampoco de “Agents of MOSH” que recordamos que la sacaron en su re-edición de “The Menace”. Final apoteósico con sus temas estrella “Bring Em To the Pit”, “The Great Metal Motherfucker” y la indispensable “Ultra Thrash” que ponía la brocha de oro a un grupo que nuevamente se llevó de calle a la gente.

Realmente tienen un futuro por delante que seguro que hará de ellos uno de los referentes a nivel europeo. Lo tienen todo: calidad musical, carisma, humildad y ganas de comerse el mundo. No en vano los ponen en eventos de semejante importancia. Me imagino al acabar el último tema los Cavalera y compañía mirándose en plan “¿y ahora qué hacemos?”

Tras una pausa algo excesiva, salían en el escenario de la Razz 1 tras una sonora ovación los protagonistas de la noche a ritmo de “Roots Bloody Roots” con la gente desbocada, dando botes adelante y atrás coreando la canción. El mejor inicio que he visto hasta día de hoy, no hay duda! Desde arriba, Max parecía más que sorprendido por la conexión de la gente. Cogió el Berimbau y empezó “Attitude” todo un himno que fue muy celebrado. “Cut- Throat” pondría mucha energía encima del escenario, con Rizzo moviéndola cabeza sin pausa. La voz de Max quizá no está en su mejor momento, pero creo que la gente exagera cuando dicen que no da para más. Él mismo es consciente de ello, y por eso hace mucho más participe al público. Sin Carlinhos Brown por la sala, llegaba el turno para “Ratamahatta” con Rizzo, Max y Chow saltando con mucho ánimo.

Por cierto, las rastas de Max son para flipar un poco, el día que se quiera quitar aquello, va a tener un poco de faena extra. Fue de las más cantadas por los seguidores, sobre todo en las partes que en la versión original canta el antes mencionado C. Brown.  “Breed Apart”, “Spit” y “Dusted” pondrían un poco de pausa y por fin llegaba el momento de respirar sin que se te echara encima gente por todos los lados. Como percusionista que soy, me encantó el momento en el que Max e Igor quedaron solos y se pusieron a hacer unos ritmos más que bailables, tuve unas ganas increíbles de subir ahí arriba y añadirme, pero evidentemente no pudo ser jeje. “ Itsári” , “Ambush2 y “Endangered” nos recordaban que estaba llegando el final. Max también nos haría partícipes de “Dictatorshit” que por el título ya podéis intuir un poco de qué va. Llegarían muy por sorpresa un par de covers.

La primera sería “Policia”  de sus compatriotas TITAS, y “Ace of Spades” en la que el señor Cavalera cogió el micro muy desbocado, dejando A Rizzo como único responsable de la guitarra. Luego llegaría “Roots Bloody Roots” de nuevo, pero esta vez bastante más acelerada y destructiva. Ovación de gala para estos cuatro cracks que cumplieron de sobras con las expectativas. Al salir a fuera, cruce de opiniones por parte de la gente. La mayoría estaban más que satisfechos, otros comentaron que “algo flojo” y luego ya otro extremo “menuda estafa”, que por Dios, para decir eso una de dos: o eres hater total o bien quieres llevar la contraria. Al menos yo así lo veo. Personalmente, disfruté muchísimo de este evento, y creo que esta gente aún tiene mucho que decir y aportar. Se demostró que ellos llevan el auténtico espíritu de Sepultura, y no esa banda que se ha montado Andreas Kisser.