Ja fa uns mesos que els olonencs/vigatans Ekko van llençar el seu Día Cero a través d’una de les discogràfiques més importants a nivell estatal, Rock Estatal Records. Remontant-nos un temps enrere, trobem l’EP Hasta El Último Aliento, que sent sincer, no em va fer el pes. Tot i això, tenia confiança total de que amb mes temps, més assajos, més connexió entre el grup i millora individual amb els instruments, acabarien portant material interessant en l’estil. No em vaig equivocar.

Arrenca l’àlbum amb A Qué Has Venido?, un romanç que no va sortir com s’esperava. Va agafant força amb el pas del tema, i des del meu punt de vista, la cançó perfecte per obrir un àlbum. El Mark mostra una línia de veu clarament més perfeccionada i preparada que en la primera entrega, i en una cançó que en la primera part les guitarres més aviat no intervenen, això queda més a la llum. Un tema complert, i sobretot, un “estribillo” que enganxa molt.Seguim amb Hasta El Último Aliento, que verge santa, li han fotut un rentat de cara respecte a l’EP, on pràcticament resultava insuportable, que es nota des de les primeres notes, i li han fet canvis en diferents parts que marquen la diferència i que la converteixen en un dels millors temes.

Mil Abrazos no em convenç gaire, penso que les parts vocals es passen de “Kutxi” i això espatlla una mica un tema que en termes generals està ben estructurat i que torna a tenir un “estribillo” molt enganxós i corejable.

Trencant amb les tres peces anteriors, arriba No Existe el Miedo que treu una faceta “funki” molt encertada, tot i que fins a cert punt és monòtona. Riff molt ben trobat de l’Arthur per encarar el final, abans de trobar-nos amb Paz y Gloria, la balada que tan s’agraeix a a part central d’un àlbum, que a mig fer agafa la força del Rock urbà més potent. Bona feina del Marc Vilanova, que s’ha ada`tat a la perfecció al grup, i l’altre Marc es nota que ha fet anar el baix hores i hores. És la meva preferida.

Per encarar la segona part de l’àlbum, hi trobem el tema que va servir d’adelantament per fer un sabor de boca, Cada Madrugada, de nou amb l’amor com a plat principal. Cançó força convencional, que tot i remarcar un cop més la millora individual de cada un dels membres, no és de les que em generen gaire interès.

El setè tema és Bajo la Piel, que ja vam poder escoltar  en l’EP, però novament sembla que no parlem de la mateixa cançó. Mare meva, que malament sonava abans, i que boníssima que és ara! Per el seu bé, espero que tornin a gravar el pròxim àlbum en els mateixos estudis!! Novament, el bis cala molt. Acostant-nos perillosament en el final de l’àlbum, trobem Si Llega El Día, l’únic tema que em resulta 100% prescindible, no sé per on agafar-la.

La penúltima és d’aquestes que poses un cop sí i un cop també, i li agafes més ganes, Ramajes. Per mi, la millor. Per si no n’hi hagués prou, a la veu hi participa el Marcos Molina, cantant d’un dels grup que més fort està pujant a nivell estatal, Gritando en Silencio. Un tema molt potent, de Rock N’ Roll en altes dosis i sobretot, molt alegre, que dona pas a una barreja de dos veus que no deixen gens a desitjar, amb molt nivell i sobretot, entusiasme i bon saber fer.

Ja per tancar el seu primer LP, trobem Para Nada. No sabria dir el per què de forma molt definida, però ja sona des d’un primer moment a l’últim tema, amb l’Antu variant la velocitat  de la bataka segons la part.

Tots sabem que està ple de grups de Rock espanyol/urbà tan si parlem de Catalunya com del conjunt d’Espanya, i és molt complicat poder-se fer un nom i no caure en la monotonia de fer un “copy-paste” de lo de sempre o semblar un tribut a un grup (es dona més d’un cas)

Potser els Ekko no han fet res que en línies generals no s’hagi fet molt abans, i que és una proposta clara de Rock Espanyol/Urbà seguint l’estela, però no sonen a cap altre grup, tenen una manera de fer, busquen com millorar cançó per cançó, tenen un enfocament ben clar i van a totes. Es nota i molt que han assajat tema per tema amb moltes ganes, dedicació i sacrifici. Han apostat al 200% per el projecte i això es reflexa al llarg de les 10 peces  de les que està fet el Día Cero, i en directe s’ha pogut comprovar que les saben executar a sense problemes. Tenen un material molt interessant i ben elaborat en les seves mans, i ara l’hauran de saber portar per Euskadi, Madrid, València i Catalunya a capa i espassa. Confio en que es faran el seu espai dins de l’àmbit estatal.