Autor: radio010

CRÒNICA DEL SANG ROENT 2017

El dia 13 de Maig se’ns presentava un dels millors events de l’any a la Catalunya Central en quan a Metal, el Sang Roent. Les primeres edicions sempre són complicades. T’has de fer un nom, molta publicitat i això vol dir que s’hi ha d’invertir temps. No fa falta dir que el cartell també ha de ser temptatiu. El millor Metal Extrem estaria present aquella nit a la Grange de Manlleu.

Entrant a la sala encara hi havia poca gent, i tot just es feien proves de so. Quan ja eren les 18:00 (hora d’inici del primer grup) ja hi havia força ambient.

PRIMERA PART

MONOS

Eren ni més ni menys que els Monos, formació de Hardcore/Metal provinent de ben a prop, Roda de Ter.

Molts dubtes planejaven entorn a la seva actuació, ja que portaven cert temps inactius. Aquests dubtes en el segon tema ja havien quedat dissolts del tot. Es nota que van assajar i van sortir forts, i sobretot, molt coordinats. Parlem de Hardcore de la vella escola, cançons curtes i d’anar al gra. Contundència que deixa marge per lo més sorprenent, com la taula de sons que hi havia  a la part inicial de l’escenari,

Temes com Dues Torres, Sucker o Sketino van fer les delícies d’un públic que cada vegada era més nombrós. El final va arribar amb Ace of Spades, cover de Motörhead.

Gran concert el que ens van brindar els osonencs, i que espero que no es tornin a prendre una pausa tan llarga, per què és un grup que vull tornar a veure. Es van guanyar el públic i van mostrar que saben de què va el tema.

 

SIROLL

Els següents eren un dels grups més perseverants i potents que hi ha en aquesta terra, els solsonins Siroll.  Fa dies que corren per els escenaris, i han sigut molt constants i lluitadors. És un d’aquests grups que t’agrada o no t’agrada, però que mai podràs dir que no ho han donat tot a dalt de l’escenari.

DSCN0272

Van sortir a matar amb temes com ara No Pots Fer-hi Res, Pobre o Aniquilació. Marcaven el seu tarannà reivindicatiu amb País de Merda, Doble o Res i Fatxes de Proximitat. Jo allà davant m’ho estava passant més que bé, tenen el tipus de música que més m’agrada, i  el fabulós so del local els hi va anar de perles.

El Gou és un frontman de primeres i sap perfectament com escalfar l’ambient, ben cobert per un bateria amb molts recursos com l’Albert, i un trio de cordes potent i molt actiu en tot moment.

La festa no parava, amb el Pockrock, Mal Vinguts, A l’Aguait i una demolidora Dol.

Aquest “boom” de Thrash, Crossover i Death realment estava agradant a baix, i cada final de cançó significava una onada d’aplaudiments i crits d’eufòria.

Desgraciadament, ja arribava el final de la seva actuació, però encara tenien bona càrrega per acabar-nos d’excitar. La més que corejada Més Llenya,  Dret i Deure (una de les meves preferides), Següent i Odi

Per mi, la millor actuació d la nit, són dels millors rifles de precisió que puguis trobar en tota Catalunya, un vendaval de guturals, guitarres estridents i ritmes per no deixar de moure el cap fins que se’t desenganxi del coll. Realment dona gust que hi hagin formacions així tan a la vora. Per molts anys més de Pur i Fotut Metal!

ASSOT

Abans de fer un descans, sortien amb puntualitat questa banda de Death Metal del Montseny, Qque no necessita presentació. Són uns habituals, i ja han tocat al costat de bèsties com ara Brujeria, i aquest Agost obriran per Obituary…. tela!!

Sortien a triturar-ho tot amb Territori Hostil, que precisament obra l’àlbum així anomenat, i seguiren entorn aquest LP amb temes arrelats com ara 1714, i les mortíferes El Niu del Guerrer i El Sot de l’Infern.  Després van passar a l’EP Cap d’Estopes, amb el tema homònim.

Continuava la sessió del millor Death d’estampa catalana amb el tema que els vaig conèixer, El Senyor de La Foscor.

El Funu és d’aquells que no saben parar quiets, ja sigui picant de mans o sacsejant el cap, i fa que se’t traslladi de seguida la seva energia. Juguen amb el factor de que tan sols hi ha un guitarrista (l’Òscar) i la veritat és que no els hi causa cap mena de problema, ho cobreixen a la perfecció.

L’apocalipsi del concert arribava amb una altre peça per embogir, Espassa de Virtut, les 13 Bruixes (tots sabem que aquesta zona era terra de bruixes) a més de la fulminant El Gat Mesquer Tothom s’ho va passar de conya amb uns Assot que van anar per feina i van deixar grans impressions en la gent que no els coneixia. Tenen molt a dir, són joves i amb molta ambició de cara a lo que els hi pugui deparar el futur. A mi m’han guanyat en totalitat com a seguidor, i ja conto els dies per veure’ls el 9 d’Agost a Barcelona. Enhorabona nanos!!

 

SEGONA PART

HYBAN DRACO

Després de fotre’m un bon entrepà de botifarra, una cervesa i saludar a la molta gent que em vaig anar trobant per La Grange i anar intercanviant sensacions (totes més que positives) arribava la segona part amb el Black/Death dels d’Alcanar Tenia moltes ganes de veure’ls després de que el Febrer em deixessin bocabadat quan van obrir per els Necrophobic, em va encantar la seva proposta i a més musicalment són uns genis.

Sortien forts amb Dark Sides in Heaven I Moon’s Crust. Continuarien amb God of Darkness, com podeu veure per els títols, un entorn molt fosc, com “mana” el bon Black. La veu de Hyban Sparda estava en perfecte estat i la seva guitarra desprenia encisadors riffs.

Mortal Remains i Frost by Blood van acabar de convèncer a tot el públic. L’entrada en aquell moment era més que satisfactòria, com em plasmava el  Jordi, un dels organitzadors.

Un grup d’aquest estil, a més d’inspiració i força, necessita un so a l’alçada, i tal com els tres grups anteriors, ells també el van gaudir, i això va fer que s’accentués aquesta música tan ben trobada i executada, per lo que cal felicitar a l’equip tècnic d’aquella nit.

Van finalitzar amb tres genialitats més: Flames of Times, Rivers of Flesh i Victoris Betrayal.

El seu concert em va reafirmar la opinió que tenia entorn seu. És de les millors formacions en quan a Black/ Death que hi ha no només aquí, sinó en tot l’Estat. Quatre músics excel·lents, ben coordinats i amb les idees clares… Llarga vida a Hyban Draco!!

 

BARBARIAN SWORDS

Per anar de cara al final del festival, teníem una de les formacions més potents, autèntiques i talentoses que podem trobar avui en dia, els pútrids Barbarian, amb el seu Black/Doom.

DSCN0289

Amb el llançament del Worms, que ha vingut acompanyat d’ unes crítiques fenomenals, venien amb les piles carregades i amb ganes de demostrar que van molt forts.

El tema escollit per obrir la velada era I’m Your Denise, una cançó d’ultratomba amb totes les de la llei, amb la veu devastadora del Von Päx. Deixant el territori ben marcat continuaven de cara a barraca amb Outcast Warlords. La fusió d’aquests dos estils tan foscos i fúnebres donava el toc perfecte al Sang Roent, que estava succeint amb tota la normalitat, puntualitat horària i qualitat del so i dels grups. Seguirien amb la meva cançó preferida, Pure Demonology, perfectament acompanyada per Hunting Rats.

Putrid Whore- The Holy Church era la millor cançó per encarar la segona part del concert, seguint la línia d’aquesta ambientació tan fosca i demolidora. Per si no fos prou brutal la veu del Von Päx, el Panzer, l’ Steamroller i el Voice of Noise fan una línia de cordes letal i que encara ho remata millor el polifacètic Joe Beltza, un bateria genial.

Anaven per rematar la feina amb Pentecostal Black Punishment i For My Honor. L’elecció de l’últim tema ve ser Ultrasado, per mi molt encertat.

Concert demolidor el dels Barbarian Swords, que van agradar i molt al públic del Sang Roent, entre el qual van fer més d’un nou seguidor. Em trec el barret davant lo qu han aconseguit crear aquests pútrids músics, gas i endavant!

 

HUMAN ASHTRAY

Per tancar el festival, comptaríem amb els Human Ashtray, formació de Technical/Brutal Death. Arrencaven amb Last Lines of Exile, absorbent i ràpida a més no poder, com casi totes les altres, vaja. Amb The Down of the End of Days es va fer lo que sorprenentment no s’havia fet fins llavors, un bon pogo. Servidor en va sortir mal parat, ja que em vaig emportar un cop de colze als morros i el llavi inferior força inflat, a més de la sang que em va sortir, que va fer que em perdés almenys tres cançons. Coses que passen!!

DSCN0291

Ja mig viu, vaig tornar a dins en mig del tema Pripyat, seguit d’una gran peça com Axis of Evil. Veient el concert més calmat i a la barra, es van anar desenvolupant temes tals com Eternal Twilight. The Purest of All o Bacteriologial Warfare. Una llàstima que no pogués veure tot el xou ni gaudir del tot fins les últimes, ja que estava encara tocat per el cop de colze. Per lo tan, em queda més que pendent veure novament aquest grup, que va arrodonir un gran festival amb la seva potència, alt voltatge i destrucció.

 

Se’ns dubte, el Sang Roent va ser un èxit en tots els aspectes. El so no va fallar en cap moment i tots els grups van aprofitar-ho. Van ser molt puntuals. Els preus eren més que assequibles, i això és d’agrair. Els grups van donar lo millor de sí mateixos i van oferir un espectacle a l’altura.

El preu de l’entrada era pràcticament regalat. 8 euros! Ni 2€ per grup, això era un chollo i la resta són tonteries.  Més de 90 persones van gaudir-ne, i això fa que tot plegat tingui més sentit. L’equip de La Grange va estar a l’alçada i tots els grups van ser molt amables, sobretot els Siroll, que em van donar l’àlbum Més Llenya que, per cert, és magnífic!

Cal felicitar al Pau de Blood Fire, al Jordi i el Marc de Pánico al Miedo i als de Rock House Osona per què sense ells res d’això hagués sigut possible.

Una nit immillorable que gràcies a la bona venda d’entrades i satisfacció del públic es repetirà el 2018. La nota no pòt ser altre que un 10, ja que no va fallar absolutament res.

Salut i metal!!

 

 

 

 

 

 

Anuncis

SHATTERED SIGH- PURSUIT OF METALHEADS

Entrevista a la formació de Melodic Doom/Death Shattered Sigh,  realitzada l’11 de Febrer a Manlleu, en la que van participar tots els membres del grup.

 

E-Vosaltres feia cert temps que estàveu inactius, alguns ja us donaven per morts. Però arriba un bon dia que després de la caiguda d’Immorgon del cartell en un bolo a la Grange, anuncien que els substituts serieu vosaltres. Què us va empènyer a fer aquest concert després de tant s mesos parats?

S-La veritat és que estàvem esperant una mica, ja que estem gravant nou material . Però se’ns va presentar aquesta oportunitat i ens hi vam tirar de ple, a veure què tal!

-Disc nou… això vol dir que torneu amb totes les de la llei?

S-Sí, val a dir que ens havíem quedat una mica coixos, llavors va entrar l’ Emilio com a cantant i també van haver-hi canvis a la guitarra. Ara que ja hi ha més estabilitat, hem vist la oportunitat i ens hi hem immers.

E-I aquest disc com el teniu, ja està en una fase avançada?

S-Està ben a punt! Queda menys d’un mes per tenir-lo al complet. Ja està gravat, masteritzat, i en breu estarà a fora.

E-O sigui que amb tota seguretat, aquest any nou àlbum dels Shattered Sigh…

S-Oi tant, seguríssim!

E-D’acord, parlem ara una mica del vostre estil. Melodic Doom/ Death, dos dels estils més incompresos en el món del Metal. Arriscat, no? (

S-No crec que siguin incompresos, sinó que aquí Espanya a estat uns anys més aturat tot plegat, però ara hi ha més moviment, més bandes que mouen en aquests contorns o similars. Hi ha una pila de bandes emergents a la península i crec que ara és un bon moment per treure el nostre material a la llum. Agradarà lo que hem fet, els canvis…  (Ens va dir unes quantes bandes molt interessants i que més endavant posarem en el nostre programa, ja que la majoria les desconeixia)

E-I com serà, amb una discogràfica o gravació pròpia?

S-Hem gravat en un estudi propi, i buscarem alguna discogràfica, que si no la trobem serà auto editat. També posarem un parell de temes en disponibilitat a través de la web Bandcamp… i endavant!

E-Quina quantitat aproximada de discos teniu pensat posar a la venda?

S-Bé, com comentava l’Emilio ara buscarem discogràfica, però no ens fliparem,  farem una tirada curta, i si surt bé i es ven tot, doncs en farem una altre tirada no tan extensa. Amb l’altre Demo en vam fer masses (riures) i encara en tenim al local i ara no farem el boig, farem unes 100 còpies i a veure què tal.

E-Ara voldria entrar en el tema dels concerts. Per suposat hi ha el d’avui i lògicament en fareu uns quants quan tingueu el nou treball. Què teniu de cara al futur? I avui quin repertori podran escoltar els assistents?

S- Doncs avui tocarem cinc temes nous,  serà com fer la presentació de lo nou però sense tenir-lo a la venda. I la altre que farem és una antiga, que no va entrar a la demo. Pensàvem en fer-ho més endavant, però ens va sortir aquesta oportunitat i mira, no l’hem deixat escapar. A més el lloc és perfecte, o sigui que hem fet una bona elecció.

A més, el menda no vol cantar els temes vells (riures)  Hem fet un gir de 180 graus, deixar una etapa enrere, variar una mica l’estil, ja que de l’anterior formació només queda la LU.

E-Doncs Bueno, moltíssimes gràcies per l’atenció! Us desitjo sort per avui i per quan tingueu el nou cd.

S-Moltes gràcies a tu!

 

PURSUIT OF METALHEADS- RÀDIO 010

Entrevistador: Salvador Ollé Montagut

 

ENTREVISTA AMB ELS VALLUM

Entrevista al grup de Post Black Metal i Depressive  VALLUM. No vam deixar passar l’oportunitat de parlar amb aquest prometedor i jove grup de la seva sincera i atmosfèrica proposta i de moltes altres coses. 

E-Bé, fa relativament poc que vau posar a la venda l’àlbum Insight, una clara mostra del Post Black amb el que us denomineu. Com va sortir, amb discogràfica o via pròpia?

V-La idea va ser fer-ho en un estudi de gravació però que no ens costés molt, i  vam anar degut a recomanacions i alguns discos que hem escoltat a Moontower studios (no estic del tot segur que s’escrigui així) amb el Javi, que és molt ben parit. I la veritat és que estem contents i sona molt bé i autèntic.

E-Per què la gent es posi una mica en context, ja que algú m’ho ha demanat, en què es diferencia el vostre Post Black del Black per dir-ho d’una manera “habitual” com ara Mayhem, Burzum o Behemoth?

V-Tenim un estil molt nostre,  una manera molt personal. Tot i tenir influències més “agressives”  tenim un toc sentimental, atmosfèric. No és com a tal ni Black Metal ni atmosfèric.  A vegades ens han comparat amb Katatonia.

E-Com deies, no sona ni molt menys a lo que la gent que no ha escoltat més enllà de les típiques bandes pensaria, teniu un toc més melòdic probablement, i penso que beveu de més estils dels que pot semblar. Per cert, amb lo de Katatonia no hi estic gaire d’acord.

V-Jo tampoc hi estic d’acord! Sí, tenim aquest toc més melòdic, també toquem la part del Depressive, i en rangs de melancolia. No som tan “descarat” i extrem com lo que la gent té de costum escoltar. Ara ja estem preparant nou material, i ja va més encaminat encara a lo que volem que sigui el grup.

E-Vaja, molt interessant, i en quina fase es troba aquest material nou?

V-Ja tenim un tema i mig. Les cançons duraran aproximadament uns vuit minuts.

E-I com el posareu a la venda?

V-En format físic serà exclusivament de vinil, i evidentment per qui no tingui reproductor de vinils també ho posarem a disposició seva via digital. Volem que sigui una mica exclusiu i especial. Si després veiem que la cosa funciona i es ven bé, podem mirar diferents vies.

E-Per els despistats i gent que tot just us descobreix ara, com poden aconseguir el vostre àlbum Insight?

V-Doncs principalment per Bandcamp. Vam tenir un petit problema amb els de format físic, però ara ja s’ha solucionat i pensem  fer-ne una tirada de 100, no més. Tenim samarretes amb l’estampat de la portada de l’àlbum. Les samarretes valen 12€, per internet 13 ja que inclou l’enviament.  En un futur farem algun pack.

E-I les còpies físiques com es podran aconseguir, el tindreu en alguna tenda física?

V-La gent es podrà posar en contacte amb nosaltres, peròclar, si no ets de la ciutat mateix és més complicat quedar amb nosaltres i tal.  Tenim pensat portar-lo per exemple en algun establiment com el Pentagram, que és un lloc clàssic i en el que hi sol passar molta gent. En el carrer tallers és bàsic tenir-lo disponible.

E-Aprofundint una mica en aquest àlbum.  A mi em recorda en algunes parts a grups com Slencer (Depressive Black) Com l’hem d’interpretar més o menys?

V-A veure, la interpretació musical és molt personal, cadascú ho sentirà d’una manera diferent.  Lo que volem és que la gent ho pugui sentir, vegi la sinceritat de la nostra proposta, que hi aprofundeixi i dictamini una cosa o altre.

E-Teniu algun concert més programat?

V-Sí, el 31 de Març a la Sala Reaper de Barcelona, amb Nocturnal Depression  Psichonaut 4, dos bandes increïbles. Serem els teloners. Portarem algun tema nou i farem un espectacle diferent al que s’ha vist avui, ja que normalment actuem sense llums i amb espelmes, traslladant-ho en un contorn més fosc. No tenim més events a la vista, ja que ara ens centrarem en fer peçes noves i tenir-les a ben preparades.

-Moltíssimes gràcies per respondre a totes les preguntes, molta sort de cara al futur. Jo us garanteixo que tornaré a escoltar-vos  en directe, m’ha encantat.

V-Gràcies a tu, un plaer!

PURSUIT O METALHEADS- RÀDIO 010

Entrevistador: Salvador Ollé Montagut

VALORACIÓ DÍA CERO (EKKO)

Ja fa uns mesos que els olonencs/vigatans Ekko van llençar el seu Día Cero a través d’una de les discogràfiques més importants a nivell estatal, Rock Estatal Records. Remontant-nos un temps enrere, trobem l’EP Hasta El Último Aliento, que sent sincer, no em va fer el pes. Tot i això, tenia confiança total de que amb mes temps, més assajos, més connexió entre el grup i millora individual amb els instruments, acabarien portant material interessant en l’estil. No em vaig equivocar.

Arrenca l’àlbum amb A Qué Has Venido?, un romanç que no va sortir com s’esperava. Va agafant força amb el pas del tema, i des del meu punt de vista, la cançó perfecte per obrir un àlbum. El Mark mostra una línia de veu clarament més perfeccionada i preparada que en la primera entrega, i en una cançó que en la primera part les guitarres més aviat no intervenen, això queda més a la llum. Un tema complert, i sobretot, un “estribillo” que enganxa molt.Seguim amb Hasta El Último Aliento, que verge santa, li han fotut un rentat de cara respecte a l’EP, on pràcticament resultava insuportable, que es nota des de les primeres notes, i li han fet canvis en diferents parts que marquen la diferència i que la converteixen en un dels millors temes.

Mil Abrazos no em convenç gaire, penso que les parts vocals es passen de “Kutxi” i això espatlla una mica un tema que en termes generals està ben estructurat i que torna a tenir un “estribillo” molt enganxós i corejable.

Trencant amb les tres peces anteriors, arriba No Existe el Miedo que treu una faceta “funki” molt encertada, tot i que fins a cert punt és monòtona. Riff molt ben trobat de l’Arthur per encarar el final, abans de trobar-nos amb Paz y Gloria, la balada que tan s’agraeix a a part central d’un àlbum, que a mig fer agafa la força del Rock urbà més potent. Bona feina del Marc Vilanova, que s’ha ada`tat a la perfecció al grup, i l’altre Marc es nota que ha fet anar el baix hores i hores. És la meva preferida.

Per encarar la segona part de l’àlbum, hi trobem el tema que va servir d’adelantament per fer un sabor de boca, Cada Madrugada, de nou amb l’amor com a plat principal. Cançó força convencional, que tot i remarcar un cop més la millora individual de cada un dels membres, no és de les que em generen gaire interès.

El setè tema és Bajo la Piel, que ja vam poder escoltar  en l’EP, però novament sembla que no parlem de la mateixa cançó. Mare meva, que malament sonava abans, i que boníssima que és ara! Per el seu bé, espero que tornin a gravar el pròxim àlbum en els mateixos estudis!! Novament, el bis cala molt. Acostant-nos perillosament en el final de l’àlbum, trobem Si Llega El Día, l’únic tema que em resulta 100% prescindible, no sé per on agafar-la.

La penúltima és d’aquestes que poses un cop sí i un cop també, i li agafes més ganes, Ramajes. Per mi, la millor. Per si no n’hi hagués prou, a la veu hi participa el Marcos Molina, cantant d’un dels grup que més fort està pujant a nivell estatal, Gritando en Silencio. Un tema molt potent, de Rock N’ Roll en altes dosis i sobretot, molt alegre, que dona pas a una barreja de dos veus que no deixen gens a desitjar, amb molt nivell i sobretot, entusiasme i bon saber fer.

Ja per tancar el seu primer LP, trobem Para Nada. No sabria dir el per què de forma molt definida, però ja sona des d’un primer moment a l’últim tema, amb l’Antu variant la velocitat  de la bataka segons la part.

Tots sabem que està ple de grups de Rock espanyol/urbà tan si parlem de Catalunya com del conjunt d’Espanya, i és molt complicat poder-se fer un nom i no caure en la monotonia de fer un “copy-paste” de lo de sempre o semblar un tribut a un grup (es dona més d’un cas)

Potser els Ekko no han fet res que en línies generals no s’hagi fet molt abans, i que és una proposta clara de Rock Espanyol/Urbà seguint l’estela, però no sonen a cap altre grup, tenen una manera de fer, busquen com millorar cançó per cançó, tenen un enfocament ben clar i van a totes. Es nota i molt que han assajat tema per tema amb moltes ganes, dedicació i sacrifici. Han apostat al 200% per el projecte i això es reflexa al llarg de les 10 peces  de les que està fet el Día Cero, i en directe s’ha pogut comprovar que les saben executar a sense problemes. Tenen un material molt interessant i ben elaborat en les seves mans, i ara l’hauran de saber portar per Euskadi, Madrid, València i Catalunya a capa i espassa. Confio en que es faran el seu espai dins de l’àmbit estatal.

BELLAKO+ M.D.A+ KARAROCKER

Abans dels dinars  sopars familiars que toquen els dies 24 i el 25, tocava anar a la sala Rocksound de Barcelona per fer lloc per els turrons, cava i etc.

La proposta era perfecte i variada. Per una banda, aplanant l’event hi haurien els Mousse de Araña, formació de Punk/HxC de Sant Vicenç de Castellet, que encaraven la part final dels concerts de retorn a nivell estatal després d’una llarga pausa, i que ara es troben de ple en la grabació d’un nou àlbum.

El plat principal de la nit eren els Bellako, ormació de Hxc/Metal procedent de Mataró. Venien en el marc de presentació del seu nou treball Extinción., que els ha portat a ciutats com Madrid, Bilbao i Santander, a més de Mataró, on van aconseguir reunir més de 200 persones. Cal recordar que no fa gaires mesos van estar de gira per tot l’Estat amb Crisix.

MDA

Aquella nit els bagencs es presentaven amb un petit canvi a la formació, ja que el seu controvertit i pirat bateria, el Marc, uns dies abans del bolo es va fracturar el cubit. No patiu per ell, estava a baix de l’escenari fent el burro!  En el seu lloc, un amic de la banda, el Rutxo (Brot, S’Temple Bar) que va treballar amb el temps molt ajustat.

mdars2.jpg

Arrencaven amb molta energia de la mà de M.O.D.A, qui no els coneixia ja va veure de seguida que anaven a gas total. Seguien amb una del proper àlbum, Carro de Cavalls.

Kornea 162, amb un moment emotiu amb el David recordant a un gran amic que desgraciadament ja no hi és. Ratas de Ciudad (cover)  i la cover de la mítica Esto no es Punki feien arribar els pogos més animats. Ronda de temes propis repassant els seus nteriors treballs amb Hombres Sin Razón, Demenzia, Una Mañana Más i Politica-k. Auto-lesions constants per part del senyor Jareño (exagero una mica, no ho mal interpreteu). La veritat és que ho viu a flor de pell, i així ho transmet al públic. Tan aviat es bolcava per el terra com es tirava de la samarreta i es feia algun clatellot al cap. Molt moviment també per part dels guitarristes Reyes i Dani, molt connectius amb la gent de baix. L’Hermi amb el baix estava més estàtic, però cal remarcar que té un bon domini del seu instrument.

Arribava amb molta potència la cover de Black Sabbath, Paranoid, que han grabat per el proper àlbum de Hardcore Hits Cancer (dins de l’entrevista amb els MDA, via Ivoox, hi trobareu una breu conversa que vam tenir amb el seu responsable, Dani Sadurní) Cal destacar que la sala en aquells moments ja presentava molt bon aspecte, i que hi havia molta marxa. Dia Tras Dia, molt corejada a primera fila. Amb aquest tema, completaven l’execució de tot el seu treball Ya Estáis Muertos (disponible per Bandcamp).

La part final del concert arribaria en forma de covers: Envenenado (Parabellum), Last Carress (Misfits) i Bro Hym (Pennywise).

Ban estar perfectes, tot i que el so almenys a primeres files era força caòtic. Després d’haver-los vist a Manresa en un escenari força més gran, vaig poder comprovar que els escenaris més encongits també se’ls hi donen bé, sobretot al David, que optimitza cada centímetre. Felicitar també al Rutxo per la seva fàcil adaptació amb les seves peces. Sou molt grans punkis de merda, esperem amb els braços oberts el vostre nou àlbum! mda-rs1

Formació:

David Jareño: veu

Dani: Guitarra

Reyes: Guitarra

Hermi: Baix

Marc: bateria 

BELLAKO

Després del corresponent canvi d’instruments i la intro amb el rap, que semblava indicar que el primer tema seria Humo, però no va ser així, els del maresme sortien a destruïr-ho tot amb la primer peça del nou àlbum, El Nieto. Al centre de la sala volaven els braços com si res, tot corejant les estrofes d’aquesta demolidora cançó. Ni un segon de treva, ja que van fer entrada com un llamp amb A Fallo i els famosos Pollos.

brocks2.jpg

Extinción, una de les meves preferides, treia els més hardcoretas de la sala a fer els moviments més característics, amb el Rob fent els moviments habituals e marca pròpia amb les mans i els peus. Anirien variant peces noves amb les d’anteriors treballs, com No Retroceder, Al Infierno, El Precio i Manos Arriba.

Si bé feia referència a l’alt voltatge dels assistents, els mataronins no eren menys. Dels que més entusiasme transmet és el baixista Negro, per molts anys que el puguin tenir a la formació, no pot parar quiet ni un segon, és un nervi pur, posant aquella cara de mala llet i de destrucció. De fet, en un moment donat, va decidir baixar a muntar la olla. El Paltrut amb el moviment constant de “pelazo” i el Roy que deu acabar amb les cervicals destrossades, ja que no para mai quiet el seu cap.

Crit del Rob… Humo! amb la qual van fer el videoclip que ha tingut una gran repercussió. Això si, la cançó és molt curta. Bueno, de fet en general les del nou àlbum no n’hi ha cap que ni tan sols arribi als 3 minuts i mig de durada. Per el següent tema, participació molt especial, amb el Juli i el Busi de Crisix, per lo tan, THC. El Roy a agafar el micròfon per entonar la primera part, cedint la guitarra precisament al Busi. Se’ns dubte un moment remarcable i que mostra el bon rotllo que hi ha entre les dos bandes.

Encarant la recta final, Infected, un d’aquests temes que el deixa el cap ben escaldat. També arribarien altres temes de sobres coneguts per els seus seguidors: Whiskey, Posesión i Finde. 

El Carlos va decidir no enfilar-se al tamboret, ja que no fa gaire va patir una caiguda d’aquestes que fan mal només veure-ho! Un altre concert per emmarcar dels Bellako. Era el tercer cop que els veia, i possiblement ha sigut el millor. Saben sortir a triomfar i no deixar a ningú amb dubtes. Tenen un gran present/futur per endavant, i no hi ha cap mena de dubte de que seran el màxim referent a nivell Estatal del HxC, si és que no ho són ja. Gràcies jefes, per moltes vegades més que us pugui anar a veure!

bellako rocksound 1.jpg

Formació:

Rob: Veu principal

Roy: Guitarra i coros

Paltrut: Guitarra i coros

Negro: Baix

Carlos: Bateria

Com a balanç general de l’event, cal destacar la bona resposta en quan a assistència. Si bé no va ser un sold-out, no va anar de gaire. Gran implicació dels dos grups, que mostren una vegada més que tenim grans grups al nostre territori, no fa falta que sempre anem a Suècia o Alemanya per trobar grans bandes.

Per rematar la nit, sessió de Kararocker, organitzada amb molta solvència i qualitat per el Marc, que va fer que molts dels assistents es decidissin per agafar el micròfon i donar-ho tot. Cançons per tots els gustos, des de Rock espanyol fins a Melodic Death Metal. Molt bona iniciativa, que evidentment mai trobarem en aquelles sales que, un cop acabat el concert, ens fan marxar amb tota la pressa possible.

Mitjà: Ràdio 010- The Pursuit of Metalheads. 

Responsable: Salvador Ollé

Sala: Rocksound

Nota global: 8,5

 

Crónica de Amon Amarth+Testament+ Grand Magus

Ambiente de gala el sábado por la noche en los contornos de la sala Razzmatazz, con mucha gente haciendo la prévia en el Bar Pepe, que estaba abarrotado de gente con chupas y chalecos tejanos fundidos de parches, y con muchas ganas de Metal. 

Al dirigirme a la sala, me encontré con una cola immensa que por suerte se solventó enseguida. Se nota que se han reforzado las medidas de control, con cacheos y revisión total de mochillas y bolsos.

Al entrar, Grand Magus ya estaba de pleno en su descarga y con la sala ya casi del todo llena. El tema que sonaba en aquel momento era ni más ni menos que Varangian, precisamente el primer tema que escuche de ellos. El público estaba entregadísimo a el grupo teóricamente menos conocido y galardonado de la noche, que además contaban con poco espacio en el escenario, por cuestiones de montaje tanto de Testament como de Amon Amarth, aún así, había un gran fondo suyo con una águila y su nombre. Seguirían la descarga con temas de la talla de “Steel Versus Steel”, “Iron Will” o “Hammer of the North”. Al terminar, hubo una ovación total. Yo ya dije que estos suecos no se irían sin sorprender a más de uno y no siendo el típico grupo que abre y luego nadie se acuerda. Aquel día marcharon de Barcelona con más de un nuevo fan y demostrando que tienen la calidad suficiente para destacar encima de cualquier circunstáncia.

Tras una pausa por suerte no muy prolongada, y con el fondo del esecnario reinado por unas serpientes muy imponentes, llegaban los leyendas americanas. Mucha gente en la pista enfundaba su camiseta, lo que mostraba que gran parte de los presentes habían sido movidos de casa por la propuesta más thrasher.

Arrancaban con la destructiva “Brotherhood of the Snake” que fue precisamente la canción con la que adelantaron su álbum precisamente llamado como el tema, y con pequeños moshs en diversas partes de la Razz, con un Chuck Billy más que pletórico, menuda voz la suya!

Irían alternando canciones de su nuevo álbum con otros clásicos. “Rise Up”, “Disciples Of Watch”, “The New Order”, “Stronghold” o “Over the Wall” (no están en el orden que sonaron) y mostrando por qué son considerados uno de los mejores de la historia en su género musical. El grupo en sí estaba totalmente entregado a la gente, quizá Alex Scholnick no mostraba la conexión habitual que tiene con el público, entiendo que los muchos kilómetros y su trabajo con Metal Alliegance haga que a lo mejor no esté tan a tope como siempre, pero aún así, su guitarra sonó de maravilla. Trallazo también con “The Formation of Damnation”. Llegaba al final este pedazo de concierto de la mano de estas bestias pardas, sin duda se hizo  bastante corto, creo que deberían haber tenido almenos un cuarto de hora más, debido a su poder de convocatoria.

Estoy más que feliz al haber podido comprobar que uno de los cantantes que más me impacta, puede mantener a su edad esta voz tan potente y dominante, que te hace estremecer todo el cuerpo. Peterson, el magnífico bajista Steve De Giorgio y el enérgico Hoglan también se mantienen en un estado de forma mas que bueno. Sin duda espero que vuelvan el año que viene siendo ellos los cabezas de cartel y nos desgranen un show más largo, creo que no fue del todo ideal para ellos ser teloneros cuando acaban de sacar un álbum que, siendo un poco coloquial, es para correrse encima. En fin, seguro que han llegado a un público que de otro modo ni se intersaría por ellos. Ellos sabrán, no creo que hayan hecho esto sin beneficios.

Después de ir a cargar el vaso o ir a las eternas colas para mear, llegaba el turno de los “headliners” los vikingos suecos más famosos, presentando su reciente “Jomsviking” una obra quizá algo más floja que el anterior “Deceiver Of the Gods” pero con la garra de siempre, llegaba Amon Amarth ante la satisfacción de toda la gente que hizo que la sala pareciera más bien una lata de sardinas. Con la batería puesta encima de un immenso e imperial casco vikingo, una escala a cada lado  y con el fondo de Sutur Rising, salían al ritmo de “Pursuit of the Vikings” con todos los asistentes coreando como no el ritmo de la guitarra “lo lololo lo!” y Johan Hegg como siempre siendo un frontman de los que dan el callo y complacen a los fans. Seguíamos la fiesta con “As Loke Falls” un tema que realmente me encanta, perteneciente a su penúltimo trabajo. Por fin llegaba una de las nuevas piezas, precisamente con la que sacaron el videoclip, “First Kill” mostrando que la mayoría de los seguidores venían habiendo escuchado el nuevo álbum. Seguíamos con Jomsviking mediante “The Way of Vikings” en la cuál un par de guerreros vikingos se desatarían en una lucha sin piedad, eso mostraba una vez más que van a por todas y que el directo cada vez es más visual y atractivo para los seguidores. Seguiríamos metidos en su reciente trabajo por medio de “At Dawn’s First Light” y si no voy muy errado, la siguiente sería “Cry Of The Black Birds”

Nuevamente participava en estos coros tan acordes con el ritmo de la guitarra en “Deceiver Of The Gods” uno de los temas más aplastantes, y es que los suecos juegan mucho con estos ritmos “facilones” y pegadizos. Realmente demuestran una y otra vez por que todos los festivales los quieren en su cartel, no solo es su directo, sus canciones son muy compactas y completas, son grandes compositores.

La velada no paraba casi ni un segundo, y todos y cada uno de los integrantes movía la cabeza con muchas ganas. Johan Hegg se sacó de la manga algunas frases en catalán.

“Destroyer of The Universe”, “Death In Fire” y “One Thousand Burning Arrows” mantenían el alto ritmo. Tras una pequeña intro, “Father of the Wolf” sonaba potente y ponía a Olavi, Ted, Soderberg y a Johan en línia haciendo headbanging acuerdo al ritmo de la pieza, y con el público cantando on muchas ganas y pasión el estribilllo.  “Runes to My Memory” y “War of the Gods” sin duda fueron más que acertadas para marcar la parte final.

Tras una peuqeña pausa y con los heavys catalanes pidiendo a los vikingos que volvieran a coger sus instrumentos, llegaba una de las canciones que mças ha gustado a la gente de lo nuevo, “Raise Your Horns”, evidentemente con toda la sala levantando los cuernos, creando un gran momento. Con todos conscientes de que aquello y estaba terminando, aterrizaba otro hit “Guardians Of Asdgaard”, y nuevamente la gente coreando estos ritmos de guitarra que tanto nos gustan a los que seguimos mucho a esros cracks, y que dan un juego particular a cada una de sus interpretaciones. Final a lo grande, con Hegg levantando el martillo de Thor y dando un gran golpe al suelo,  y luego con un duelo a muerte con un monstruo marino, emulando precisamente a la portada de “Twilight Of the Thunder God”. Otra vez, Amon Amarth demuestra que no han llegado a lo alto por casualidad, estos deben ser sin duda el ejemplo para las jóvenes bandas,de espíritu luchador, sacrificio y mucho curro.

Evento de 10 y con unos Grand Magus que lograron centrar mucha atención. Testament fue un sí pero no, supongo que sus fieles seguidores ahí presentes se fueron a casa con ganas de más y deseando que vuelvan pronto como headliners. El triunfador absoluto sin ninguna duda… Amon Amarth! Luego, para no variar, los seguratas de la Razzmatazz nos hacían salir a toda mecha y alejarnos de la sala, no fuera caso que los discotequeros se cruzaron con aquellos barbudos, de pelo largo y malcarados jeje.

RETURN TO ROOTS O COMO LLENAR LA RAZZMATAZZ UN MARTES POR LA NOCHE

Ya hacía días que se sabía de esta especial gira en recuerdo del álbum “Roots” que precisamente fue el que cerró una época en el grupo Sepultura. Para ello estarían acompañados de sus compañeros en Cavalera Conspiracy, Marc Rizzo y Johnny Clow.

Una oportunidad única para los que como yo, no pudieron vivir de pleno aquella época, en la cual se unió el Metal con sonidos exóticos y una percusión no tanto convencional. A mí personalmente, fue uno de los álbumes que me llevó de pleno a escuchar este tipo de música tan alejado de aquellos “grupos Disney” que escuchaba en aquel entonces. Sí, parece muy bestia, pero fue de un día por el otro.

Para amenizar la espera no podía haber mejor telonero en todo el Estado… CRISIX!! La sensación estatal, recién llegada del tour europeo junto a Suicidal Angels que precisamente pasó no hace ni un mes por nuestras tierras, afrontaba las tres datas en España de la gira organizada por la gente del Resurrection Fest.

Muy puntuales salían al ritmo de  ”Conspiranoia” este trallazo que abre su último trabajo, con todos ellos muy entregados y conectando con el público, sobretodo el guitarrista Busi, que salió como si no hubiera un mañana. Tenía gente al lado que nunca antes había escuchado a los de la Conca, y comentaban fascinados los cambios de voz tan acertados de Juli.

Luego llegarían canciones de la talla de “Journey Through the Fire”, “In Your Fuckin Face” y por sorpresa muchos, una de las piezas que en días como estos das por hecho que no van tocar, “Frieza the Tirant”, no se olvidaron tampoco de “Agents of MOSH” que recordamos que la sacaron en su re-edición de “The Menace”. Final apoteósico con sus temas estrella “Bring Em To the Pit”, “The Great Metal Motherfucker” y la indispensable “Ultra Thrash” que ponía la brocha de oro a un grupo que nuevamente se llevó de calle a la gente.

Realmente tienen un futuro por delante que seguro que hará de ellos uno de los referentes a nivel europeo. Lo tienen todo: calidad musical, carisma, humildad y ganas de comerse el mundo. No en vano los ponen en eventos de semejante importancia. Me imagino al acabar el último tema los Cavalera y compañía mirándose en plan “¿y ahora qué hacemos?”

Tras una pausa algo excesiva, salían en el escenario de la Razz 1 tras una sonora ovación los protagonistas de la noche a ritmo de “Roots Bloody Roots” con la gente desbocada, dando botes adelante y atrás coreando la canción. El mejor inicio que he visto hasta día de hoy, no hay duda! Desde arriba, Max parecía más que sorprendido por la conexión de la gente. Cogió el Berimbau y empezó “Attitude” todo un himno que fue muy celebrado. “Cut- Throat” pondría mucha energía encima del escenario, con Rizzo moviéndola cabeza sin pausa. La voz de Max quizá no está en su mejor momento, pero creo que la gente exagera cuando dicen que no da para más. Él mismo es consciente de ello, y por eso hace mucho más participe al público. Sin Carlinhos Brown por la sala, llegaba el turno para “Ratamahatta” con Rizzo, Max y Chow saltando con mucho ánimo.

Por cierto, las rastas de Max son para flipar un poco, el día que se quiera quitar aquello, va a tener un poco de faena extra. Fue de las más cantadas por los seguidores, sobre todo en las partes que en la versión original canta el antes mencionado C. Brown.  “Breed Apart”, “Spit” y “Dusted” pondrían un poco de pausa y por fin llegaba el momento de respirar sin que se te echara encima gente por todos los lados. Como percusionista que soy, me encantó el momento en el que Max e Igor quedaron solos y se pusieron a hacer unos ritmos más que bailables, tuve unas ganas increíbles de subir ahí arriba y añadirme, pero evidentemente no pudo ser jeje. “ Itsári” , “Ambush2 y “Endangered” nos recordaban que estaba llegando el final. Max también nos haría partícipes de “Dictatorshit” que por el título ya podéis intuir un poco de qué va. Llegarían muy por sorpresa un par de covers.

La primera sería “Policia”  de sus compatriotas TITAS, y “Ace of Spades” en la que el señor Cavalera cogió el micro muy desbocado, dejando A Rizzo como único responsable de la guitarra. Luego llegaría “Roots Bloody Roots” de nuevo, pero esta vez bastante más acelerada y destructiva. Ovación de gala para estos cuatro cracks que cumplieron de sobras con las expectativas. Al salir a fuera, cruce de opiniones por parte de la gente. La mayoría estaban más que satisfechos, otros comentaron que “algo flojo” y luego ya otro extremo “menuda estafa”, que por Dios, para decir eso una de dos: o eres hater total o bien quieres llevar la contraria. Al menos yo así lo veo. Personalmente, disfruté muchísimo de este evento, y creo que esta gente aún tiene mucho que decir y aportar. Se demostró que ellos llevan el auténtico espíritu de Sepultura, y no esa banda que se ha montado Andreas Kisser.

MÚSICA VIVA 2016

Un dissabte de Música Viva sempre és entretingut, i més si hi ha Metal i Rock pel mig.

Just quan arribava es posaven en acció en el Camí de la Tolosa els IN VERSUS, un grup lleidatà de metall extrem.

D’entrada, l’afluència de gent era baixíssima, i la gent estava molt enrere de l’escenari, cosa que complica molt l’actuació d’un grup d’aquest tipus. De totes maneres, l’ Hartuz i companyia no es van donar per vençuts en cap moment. Van anar desgranant mica en mica els seus temes, molt directes i agressius, que et porta en un contorn de foscor immensa.

“Diablo”, “Dios Cuervo”, “Hijos del Caos”, amb aquests noms dels primers temes que descarregarien ja queda clar de quin pal van. El cantant/ guitarrista Hartuz feia lo possible per què allò no es convertís directament en un funeral, però poc podia fer-hi… Seguien amb “Dogma 666” i “El Fuego de los Arcanos”. Em va saber molt greu la situació que hi havia per ells, ja que venien des de Lleida amb tota la il·lusió del món. Final molt interessant amb la brutal “La Voz del Trueno” i dos covers molt ben executades: “Ace of Spades” i “Arise”. La veritat és que tot i allò, aquella mena de situació de “tierra trágame” i etc. a mi m’han guanyat com a seguidor seu, espero poder-los veure aviat en un ambient totalment diferent.

Membres:

Hastur: guitarra/veus

Marko: baix

Javi: bateria

Oriol: guitarra solista

IMMORGON

Els següents eren els Immorgon, un grup que ja fa mesos que em té captivat. Com ja he dit més d’una vegada, el seu àlbum “And Thus We Raid” és una obra de víking/death excel·lent.

Amb la seva peculiar manera de vestir, arrencaven a través de “Svartheme” cosa per mi força sorprenent. Tot i no ser ni molt menys de les seves cançons més ràpides, deixa clara la seva manera de fer i lo que volen transmetre. La festa tirava endavant amb una de les que em fa pujar l’adrenalina fins un nivell inimaginable, “Tempest”, fúria dels víkings acompanyada de riffs poderosos i de molt nivell. “Eihrejar” amb tons molt festius i perfectes per corejar,  i “The Crows Have Come” posarien una línia de no retorn d’aquest Death/víking tan ben aconseguit. Tot i això, no es veien massa còmodes en certs moments, degut a que no sentien gens a la bateria de l’ Steavy, i entre cançó i cançó ho anaven transmetent al tècnic. Això va fer que en un sol moment “tot i que no es va notar gaire” guitarres i bateries anessin escassos segons a destemps, però amb molta professionalitat ho van saber tapar i tirar endavant,

La veu del Charlie va estar molt bé en tot moment, tot i que no es sentia massa alta, però va mostrar una sobrietat vocal destacable, combinada a la perfecció amb la seva guitarra, i ell mateix executava gran part dels “riffs” Molt bona feina també de l’Axel i el Joan, que es cobreixen perfectament les espatlles.

“Waldgeist” dona el toc perfecte en la part mitja del concert, i si a això li sumes que la següent és “The Everchosen” una peça perfecte per fer-te rebentar les cervicals amb una entrada de guitarra descomunal. Ara ja encarant la part final, arribava “God Of Blood” que té un rollo “thrasher” molt interessant, probablement una de les meves preferides, amb uns canvis de temps molt ben desengranats i que novament demostra la seva qualitat compositora i lo bons que són individualment.

Acabaven la velada amb “Blood Letter” i la indispensable “Eternal Viking” que és se’ns dubte la cançó ideal per acabar un concert així, amb unes guitarres pletòriques de principi a fi i que converteixen aquesta peça en tot un himne. Molt bona actuació per part dels Immorgon, que no em van deixar gens decepcionat, i queda clar que tenen un gran recorregut per davant, i que si segueixen en aquesta línia, donaran molt a parlar. No entenc com no els posen en la visita d’ Amon Amarth per Novembre, tiren cap a un lloc similar i se’ns dubte deixarien a més d’un bocabadat. En fi, aquí si no ets parent d’un dels “grossos” poc tens a fer.

Membres:

Charlie: veu/guitarra

Axel: guitarra i segones veus

Joan De Ros: baix

Steavy: Bateria

 

TRISTAN

L’últim concert seria ni més ni menys que dels Tristan, en el marc de presentació del seu EP “El Principio del Fin”. A més a més, aquest seria l’últim concert abans d’una aturada per gravar nou material i buscar un nou bateria, ja que el Gustavo abandona la banda “de forma totalment amistosa”·

Amb unes 90 persones en els contorns de l’escenari del Cercle, arrencaven a ritme de “Guerreros del Rock”, l’himne amb el qual precisament comença l’EP.

Al llarg del concert, anirien desglossant un a un els seus temes propis, combinats amb covers de Deep Purple i Judas Priest entre altres. A primeres files casi tots es sabien les seves cançons, m’alegra veure a gent cantant temes d’una banda amb tan poc temps de vida com si cantessin en un concert de Metallica.

La veu del Xavi estava en estat de gràcia, i això va contribuir de manera molt positiva a la velada. Destacar novament la part melòdica, liderada per el Pep Bruguera, que en la guitarra és un crack dels de veritat. El Joan i el Jaume fan una feina de treure’s el barret aguantant els ritmes de cada cançó.

El final arribaria amb un medley d’AC/DC, molt celebrat per tot el públic. No he fet una crònica molt llarga d’ells ja que no fa gaire la vaig fer del seu concert a Hostalets i la cosa va anar igual de bé, són molt bons…  i punt1 Feia anys que una banda d’aquest tipus a nivell estatal no em feia entretenir tan. Espero que l’aturada els hi serveixi per carregar piles i tornar en aquest gran nivell, i ens presentin temes nous igual de bons, tot i que això potser és demanar massa…

En fi, sóc un gran fan d’aquesta gent, fan un heavy/rock immensament bo i els seus temes són obres d’art pures.

Membres:

Xavi Tristan: Veu

Pep Bruguera: Guitarra solista

Jaume Illa: Guitarra

Joan Morell: baix

Gustavo: bateria

010 Estiu Fest 2016

Dins els actes de la festa major del nostre poble celebrem el final de temporada de Ràdio 010 amb música, humor i cultura!

– Espectacle infantil amb Barbacoa i Pocapena.
– Versions de rock en acústic amb Filferro.
– Monòleg a la fresca amb Godai Garcia.

Servei de bar tota la tarda.

Us hi esperem!!

 

cartell2016