El pasado jueves llegaba un grupo que está subiendo como la espuma en los últimos años, Nervosa. Este power trío femenino de “Thrash Metal” liderado por Fernanda Lira venía a presentarnos su nuevo trabajo “Agony”.

Eran las 19:40 cuando entraba en la Bóveda y el ambiente era inexistente, conté en aquel momento 21 personas (incluyendo miembros de Reaktion).

La primera propuesta de la noche eran los Ivory Times, y la verdad es que era una propuesta musical demasiado distinta a la que la gente iba a buscar aquella noche. Creo que es Rock Alternativo con algún que otro toque de estilos similares, y de eso al thrash de las brasileñas, hay un mundo. Estuvieron quietos y sin dar muchos destellos, yo los vi algo inseguros, no eran los ideales para un evento así. Me guardo una valoración de sus canciones para cuando vuelvan en un concierto en el que su estilo sea el que va a ver la peña.

Los siguientes también eran italianos, Elarmir, y su Gothic Metal tampoco era lo que buscábamos. Aun así, no fueron tan distantes como sus compatriotas.

Arrancaron “Thorn” y “Dish of Pain”. Son buenos y se nota que han trabajado muchísimo los temas, se compaginan y  saben transmitir su seguridad, sobretodo su “frontwoman” Dysdemona, con una voz cuidada y potente. Ya se lo dije tras el concierto “si Floor deja Nightwish, vete enseguida a probar con ellos” y no lo dije por decir algo, es lo que realmente creo, es buenísima.

Siguieron con “Perversion” y “The Others” Me gustó la combinación de voces entre la cantante y los guturales despiadados del guitarrista Alex le da algo de originalidad y personalidad a la banda, además que hacen un buen juego.  Acabaron con “Human Wisdom”. Un final muy frío, no entiendo exactamente por qué, supongo que algo tuvo que ver lo poco conectiva que se mostró la gente y los pocos aplausos. Espero verlos dentro de un evento de Gothic Metal, ya que ahí no pegaban ni con cola, pero quedó claro que de calidad van sobrados.

Dicen que a la tercera va la vencida… pues en este caso se cumplió y de sobras. Llegaban los thrashers catalanes Reaktion. Tienen en el mercado su único álbum “BlackMailed Existence”

Con unas 60 personas, empezaron a repartir con “Usual Threats”, con su cantante Iván absolutamente enloquecido y convincente. Cuando a un grupo lo ves tan seguro y tan entusiasmado, enseguida te contagias.

“The End of War” daría paso a uno de sus hits “111” tralla pura y con toques que recuerdan mucho a la vieja escuela. “Before it’s too Late” fue una de mis favoritas, muy pegadiza, al igual que “Prostituted City”. Se nota y mucho que todos han estado en otras bandas, porque tienen tablas y técnica. Para encarar la recta final, llegaba “Back to Reality”. El público por fin pudo conectar y disfrutar con uno de los tres grupos previos a las cabezas de cartel, y es que tiraron todas las cartas con mucho acierto. Fin del show con la homónima “Blackmailed Existence” y “Through the Cracks”. La verdad es que no los conocía, y ahora ya tienen un seguidor más… bueno, más de uno diría. Triunfaron, nos contagiaron de euforia i de thrash corrosivo,… resumiendo, acertaron en todo. Cuando bajaron, me dirigí a su bajista Dani, con el que tuve una charla muy cordial, y se mostró muy agradecido, además se fue a coger una hoja con el set-list, ya que como os dije antes, casi no conocía sus canciones y solo me sabia el nombre de dos o tres. Así que ya lo sabéis, dadle un vistazo a la propuesta de estos jóvenes thrashers y no quedaréis indiferentes.

También cabe destacar el trabajo del técnico de la sala, ya que siempre son los grandes olvidados de estos eventos, y aquella noche el sonido fue casi perfecto.

Ahora sí, llegaba el momento esperado por todos. Con setenta personas esperando (teniendo en cuenta que el fin de semana anterior hubo un festival de Metal con tanta gente, que era entre semana y que estamos en pleno verano, la cifra no es mala. Estoy seguro que si hubieran venido en Marzo o Abril, la afluencia hubiera sido mayor) salían en escena Nervosa mediante “Hipocrisy” y “Arrogance”, con una Fernanda ya totalmente desbocada y entregadísima. La siguiente fue una de las más coreadas “Death”, que de hecho en YouTube ya tiene algo más de un millón de visitas. Fernanda lucía su castellano entre canción (todas ellas lo hablan a la perfección) y anunciaba “Surrounded by Serpents” que vendría seguida de “Victim of Yourself”. Prika estaba algo más parada, pero con aquella cara demoníaca que ponía cada vez que hacía un “riff” demostraba su amor al arte, también hay que tener en cuenta que on una sola guitarra es más complicado, y ella lo sabe cubrir sin tapujos. Por su parte, Pitchu nos fascinaba con su técnica y velocidad tras la batería.

“Failed Sistem “y “Envious” serían las previas a dos de sus grandes piezas (en mi opinión)

Con la homónima “Agony”  y una de las más queridas y la que usan en el estampado de sus camisetas “Intolerance Means War”. La gente entregó una ovación total a estas tres bestias latinas. “Guerra Santa” interpretada en su lengua materna, el portugués. Se notaba cunado la presentaron que le tienen un cariño muy especial a este tema. Final de gala con tres piezas destructoras: “Masked Betrayer”, “Hostages” y “Theory of Conspirancy”. Pero esperad, quedaba una! Ahí detrás estaban tres miembros de Crisix disfrutando del show. Seguro que habréis escuchado su tema “Ultra Thrash”, pues las Nervosa tienen un tema de estos perfectos para poner la guinda final al evento, y no es más ni menos que “Into Mosh Pìt”

Al acabar, nos recordaron que estarían en la entrada de la sala hablando con la gente y firmando lo que fuera, y es que un grupo más humilde que el suyo difícilmente lo encontrareis. En septiembre volverán junto a los teutones Destruction, no os lo perdáis.

Notas de los grupos. Influye: Conexión con el público, similitud con el grupo principal, calidad técnica y ganas, además de los temas:

Ivory Times: 5/10

Elarmir: 5,5/10

Reaktion: 8,5/10

Nervosa: 9,5/10

Aquest dijous arriben les brasileres Nervosa  passaran per Barcelona en el marc de la gira per tot l’ Estat presentant el seu nou àlbum Agony. En poc temps (només porten 6 anys) ja han agafat forta rellevància en lo del Thrash, al Facebook ja tenen 183.000 “m’agrada” i els seus vídeos tenen una bona xifra de visites. La seva qualitat és innegable, tot i que alguns diuen que és més aviat per ser noies, no crec que sigui aquest el motiu ni molt menys. Però evidentment es presenten molts factors, i toca analitzar tan els positius com els negatius, anem al gra:

NEGATIUS:

-Fa pocs dies després del Rock Fest, en el qual hi va haver una gran assistència i això implica que la gent va gastar molts diners entre entrades, beure, menjar, transport i  samarretes, per lo que un concert al cap de cinc dies sembla poc viable…

-El setembre tornen talonejant a Destruction, i aquí crec que han tingut una mala estratègia, no haurien d’ haver anunciat fins passat el 21 de Juliol que tornarien.

.Al ser entre setmana, tot es pot complicar, però a més s’hi ha d’afegir que hi hauran tres bandes més, que tocaran entre totes 2h i quart aproximadament. Lo que farà que elles no arrenquin fins quarts d’11, i segurament acabarà passades les 12.

Vaja, sembla que els punts negatius poden tenir molt pes, però passem a lo positiu.

POSITIUS:

-Tot i que venen el setembre, en aquella ocasió hi hauran tres grups més, i elles en principi són les de menys pes, loqui farà que probablement no toquin ni tres quarts, per lo que no serà ni molt menys el seu gran show i no tindran temps per demostrar els seus galons. Per lo tant, si realment t’agraden, lo ideal seria anar-hi demà passat.

-Tot i ser entre setmana, és un dijous, lo que implica que només quedarà un dia per arribar el cap de setmana. Que si, que l’endemà alguns s’han d’aixecar d’hora, però no acabaran pas de matinada, segur que un dia no fa gaire us vau quedar mirant una pel·lícula fins quarts de dues, i l’endemà a les 7 o les 8 havíeu d’estar desperts, no val la pena anar-hi per Nervosa?

-Un dels punts negatius de més pes explicitava lo gastat en el Rock Fest, però per aquest dijous l’entrada tan sols val 15 euros, i el beure no és que sigui barat, però segur que aquest dissabte o diumenge en vau pagar el doble per una cervesa o un vodka!

-Faran el show complet presentant el seu Agony, i seran les totals protagonistes de la nit. A més, en directe no deixen a ningú indiferent, sinó, poseu-vos a mirar vídeos.

-La sala està en una bona zona, molt a prop de la “Razzmatazz” i accessibilitat tan en transport públic com en propi és força bona.

Que cadascú faci lo que cregui, penso que és una gran oportunitat per veure aquest power trio tan potent!

El passat 18 de Juny tocava anar al Rock & Route d’ Hostalets per veure un bon concert de pur Rock per part dels osonencs Tristan, per sentir en directe aquest EP que tan ha sonat tantes vegades en el nostre programa.

En entrar veiem que hi havia un ambient perfecte per una nit així, amb una sala que presentava un bon aspecte i gent força variada. Per desgracia, em vaig perdre el primer tema “Guerreros del Rock” i en aquell moment sonava “No Insistas”, i vaig entrar en el mode triunfant, ja que el senyor Xavi, immers de ple en la cançó, em va veure i em va saludar molt efusivament! Continuant amb “Black Night”, “No Quiero Perderte” que tanca precisament el seu primer treball,  i una molt interessant “Sin tu Amor”

El nivell era exageradament alt, i la veu del Xavi em va sorprendre en positiu. És evident que en la maqueta ja mostra un gran potencial vocal, però un cop el tens cantant davant teu i aprecies uns afinaments tan ben gestionats, et quedes parat, i lo millor de tot és que sap on són els seus límits i això encara li permet fer-nos gaudir més. El problema de quan ho dones tot és que et canses i les cordes vocals et demanen ajuda, i per això ens demanava urgentment una cervesa o lo que fos!

Tocava una ronda de covers a l’anglesa: “Shot In the Dark”, “The Hellion+Electric Eye” en la que les cordes vocals encara se li van exprimir més en benefici de tots els espectadors, i “Shot In the Dark”. Tocava una altre del “Principio del Fin” que era ni més ni menys que “El Veneno de tu Piel” se’ns dubte la meva preferida, una peça magistral, Rock and Roll pur i dur, amb una estructura i uns riffs impressionants. En directe sona com un tro, i és que el “menda” ha sabut trobar els músics ideals per encarar el seu projecte, que porten una base rítmica acollonant i molt sòlida, es defensen molt bé tan en les cançons de Rock com les de Metal. El treball de base del Jaume i el Joan és molt directe i guanyador, i el Pep Bruguera executa els “riffs” amb molta classe i seguretat, i en Gustavo, que desgraciadament per motius personals ha de deixar el grup, és un fenomen total darrere la bateria.

Destacar també al tècnic de so, l’ Oscar, que va estar al cas en tot moment dels problemes que pugessin sortir, dels des-ajustaments tècnics i que també va contribuir a que tot plegat fos més memorable.

Seguien amb “Read & Willing” i “Te Seguirá” , i semblava que el final era molt a prop, però encara ens faltava una melodia del seu àlbum. Dit i fet, “Fiel Amigo Rock & Roll”tot i que en l’ EP l’ interpreten juntament amb la Mar i el “Xenxo” en aquesta ocasió el Xevi no tenia amb qui interpretar-la, però ho va fer tan bé ell sol que ni ens en vam recordar. Semblava que ja havia acabat el concert, però la gent de manera unànime va demanar alguna cosa més. Arribava de forma bastant sorprenent un “Medley” a on si que jo vaig al·lucinar completament, no imaginava que el jefe de l’escenari arribés a un registre vocal com el que vam viure en aquells moments, i ara a lo millor no em prendreu seriosament, però sonava molt millor allò que no pas lo de l’ Axl! V estar acompanyat per el Ramon Dorado, que aneu al concert que aneu a Osona del rotllo similar, el trobareu sempre a primera fila.

Actuació extraordinària d’un grup que cada cop agafa més gent en el seu camí, i és que concert a concert, apareixen més “Guerreros del Rock”.

Reflexió personal: És ben be que si a Osona sentiu a algú dir que aquest circuit està mort, és que no veu més enllà del seu propi nas, ja que amb grups com Tristan, Taurant, Salem, Pánico al Miedo i etc. vida no en falta ni molt menys!

El divendres vam tenir el plaer de poder assistir al concert de Metal de l’any al Bages. La velada era d’èxit segur tenint en compte el nivell dels tres grups. Els Blaze Out estan guanyant adeptes amb molta facilitat degut al seu gran treball “Backlash”. Bellako és un grup que ja comença a ser dels més estimats a Manresa, ja que en la seva útima visita al Sielu ja van deixar les expectatives molt altes. Per acabar teníem els Crisix, que amb l’últim àlbum “From Blue to Black” han donat un pas de gegant a nivell europeu, rebent unes crítiques excel·lents per part dels mitjans especialitzats. D’aquí poc s’uniran als grecs Suicidal Angels per fer un tour per tota el continent.
Els primers en sortir a l’escena van ser els Blaze Out i la sala ja presentava un bon aspecte i una cosa encara més important, que la gran majoria dels assistents eren molt joves, i tal i com està l’ escena, aquest detall et fa tenir més esperança encara, tot i que espero que també es mobilitzin quan la cita no sigui tan important.
Van entrar amb i tot i amb molt encert mitjançant “Wrath Afire” que és amb la qual obren el seu últim àlbum. Seguia la festa amb “Shining Blood, “First Goes First” i “S.I.N.S”. Metal del bo sense pausa, i lo que arribar a continuació va deixar a més d’un bocabadat . El so també hi ajudava, i és que no van aparèixer problemes tècnic en cap moment. “Metallica vs Iron Maiden”. Com indica el títol, van barrejar diverses cançons d’aquests titans de la música dura en una sola peça, fenomenal! Acabaven amb una no menys impressionant “Red Silence”. Van rebre una ovació completa per part dels assistents, i no era per menys. Es va fer molt curt, però se’ns dubte tornaran aviat i aquest estiu els podreu veure al Ripollet Rock.

Amb una lleugera pausa per fumar, anar al lavabo, beure i lo que fes falta, tornava una descàrrega bestial per part del grup HxC/ Metal de Mataró Bellako. No feia gaire temps que havien passat per Manresa, acompanyant als olonencs Brot, i les sensacions van ser impressionants.
Arrencaven amb un públic molt entregat a ells amb la diabòlica “A Fallo” i ja hi havia molt moviment al centre de la sala, amb uns “circle pits” encara força fluixets. Continuaven amb “Humo”, “Al Infierno” i llavors la cosa ja s’ havia descontrolat del tot. Tothom saltant, cantant, i fent algun mosh. Per si no fos poc, seguien amb dues de les seves cançons més celebrades per la gent “El Nieto” i “Pollos Radioactivos” en la que es va consumar un dels grans moments dels concerts, ja que el públic la va diisfrutar d’una manera especial. “En el Nombre de la Muerte”, “Manos Arriba”, “Finde” i Infected” van ser les següents. El set-list era molt encertat, i ells des de dalt el defensaven de manera que els de baix només podien respondre amb molt de moviment, com diuen ells “A Fallo”. És un grup molt directe i descarat, que no et dona ni un segon per prendre aire.
Final ideal amb “Infected”, “Whiskey” i THC, en la qual s’hi van ajuntar el Juli i el Marc “Busi” dels Crisix. Un concert dels que deixen empremta, amb tots els membres bolcats i fent un hardcore- metal de molt nivell, demostrant que la música extrema està millor que mai. Esperem que tornin aviat!
Ja arribava el torn dels caps de cartell, els igualadins Crisix. En aquells moments, el Sielu ja tenia l’aspecte ideal per rebre un grup a l’altura dels d’Igualada. En el fons de l’escenari hi havia lluint en una mida immensa la portada de l’ àlbum “From Blue to Black”, un disseny increïble. A la part de davant, en una mena de plataformes (3) hi veiem les paraules Psycho Crisix World, que anaven canviant de colors.
Enmig d’una ovació sonora, sortien amb la cançó que obre el seu últim àlbum “Conspiranoia” i la sala semblava que hagués d’ anar avall. Seguien amb una altre del nou treball “Journey through the Fire” que almenys a mi em recorda a les bones èpoques dels grans Exodus, i el Juli demostrava que les seves cordes vocals estan fetes a prova de foc.
“Rise then Rest” tornava a posar a la gent com boja i mostrava un cop més l’ impressionant tècnica que tenen tots ells. “Dead by the Fistful of Violence” donaria pas a una cançó que el seu carismàtic “frontman” Juli ens presentaria amb molt d’entusiasme… ni més ni menys que la primera peça que va sortir a la llum del seu From Blue to Black “Strange” i la gent va tornar a l’ activitat frenètica. El Ramis, el Busi i el Requena no paraven quiets, mostrant-se totalment interactius amb la gent d’una banda com en l’altre. Per la següent també tindríem un discurs, i sens dubte era lo ideal. Per tots els seguidors de bola de drac “Frieza the Tirant” del malvat personatge d’ aquells dibuixos que van marcar la infància/adolescència de milers de persones. Em comentava un amic que no sabia que tinguessin aquesta cançó, i ho va “flipar”, ja que ell és un nostàlgic del Freezer.
Dos temes més del nou àlbum: “T- Terror Era” en la que el Juli ens tornava a mostrar (per si no n’ haguéssim tingut prou) que té uns rangs vocals que amb una mà podríem contar la gent que pot arribar-hi. El treball del Javi a la bateria és senzillament fenomenal, un fora de sèrie, i lo que més e va impactar és que mai ha fet classes de bateria, és dels que ha estat hores i hores en un garatge i ha forjat la seva tècnica tot sol, i això li dona un mèrit molt elevat. Els riffs de guitarra tornaven a estar presents, i és que parlem de dos guitarristes que tampoc es queden enrere, unes autèntiques bèsties!
“Fallen” la cançó que precisament tanca l’ últim disc, marcava el pas a una altre de les seves mítiques peces, “Brutal Gadget” és una d’aquelles cançons que el públic espera que arribin, i que marquen una línia. Amb aquest inici “ska clàssic” la gent salta i crida, fins que el senyor Bazooka decideix fer un crit gutural 100% i acaba en un mosh dels que saps que sortiràs escaldat però que si no hi entres et sents frustrat de seguida. La màscara va conquerir sense gaires dificultats a tot el públic. Aprofito per fer menció al seu baixista Dani Ramis, que tampoc va parar quiet ni un segon, i quan ho feia, la seva melena anava a velocitat de la llum amunt i avall, i el fotògraf que tenia jo al costat tenia seriosos problemes per capturar-lo degudament. Un professional!
Arribaria de lo més sorprenent, ja que ens van fer una barreja de dos dels seus referents: Metallica i S.A. que va deixar a més d’un desconcertat (jo inclòs). Seguidament arribava un dels moments més memorables. El Juli apareixia pres en una camisa de força en mans d’un infermer molt ben equipat, i evidentment la cançó era “Psyho Crisix World” amb un inici similar al de “Brutal Gadget” i que també acaba en un thrash destructiu. Tot i ser del nou àlbum, la gent la cantava de manera homònima.
En aquest nou treball, el videoclip el van treure amb un “hit” i arribava en aquells moments “G.M.M” és de les melodies que tot grup somia amb tenir, té un poder que et fa posar els pèls de punta des de primer so de la guitarra, i el tros més agressiu acabava en un vendaval de “sopapos” al centre de la sala. Em comentava un home força veterà al meu costat “la veu del mestre és orgàsmica” i hi estic totalment d’ acord. El senyor Requena em feia recordar al mític guitarrista dels Anthrax, l’Scott Ian, per aquell moviment i les passes de gegant que fan els dos per l’ escenari . Parlo d’ una llegenda, però us puc assegurar que l’ Albert no li té absolutament res a envejar. La gent estava ja absolutament destructiva, tot era un clam beneint lo que estàvem veient, i és que els Crisix no tenen por a res, tot i tenir 8 anys d’ experiència, si no fos per lo joves que es veuen, qualsevol diria que fa almenys 20 anys que estan a dalt de l’ escenari. Lo cert és que porten milers de carreteres això es nota. Un grup que amb un any de tocar el guanya el concurs més important Europeu a nivell de Metal no necessita més descripció.
Tothom s’estava eixugant la suor de la cara, però el quintet no va perdre el temps i van fer una improvisació de les que et deixen literalment acollonat.
“Bring Em’ to The Pit” era la cançó perfecte per encarar el final que tots sabíem. I en aquell moment el centre de la sala va viure el seu moment més àlgid de la nit. Aquesta gent no en té prou en re-inventar el “thrash” sinó que també fan a la seva manera els rituals més clàssics, i el “football of Death és una clara mostra.
Ara si, arribava el final, amb “Ultra Thrash” i invasió a dalt com de costum, i és que demostren una vegada més la seva humilitat i que toquen de peus a terra al 100%, i podíem veure el Juli oferint el micròfon a tothom que havia pujat. Vaig aconseguir la pua del fenomenal Marc Busqué, que tot i que havia quedat sense cap, al final del concert me la va anar a buscar, tot un detall per part d’ aquest magnífic guitarrista.
Ovació sonora a un grup que novament va sortir guanyador davant d’un públic que en tot moment es va entregar i que va ser premiat amb un concert ple d’ emocions i de bons moments, dels que es tarden anys en oblidar. No per res casi tot els festivals de l ’Estat aposten per tenir als Crisix en la seva cartellera, i és que en directe són infal·libles, i la gent sempre els reclama i els hi sap reconèixer, per què ho dic sense pèls a la llengua, estan re-inventant el “thrash Metal” de cap a peus almenys a nivell Europeu. I sobretot destaco que com a persones encara són millors, amb tots ells hi podies mantenir una conversa i no li fan “el lleig” a ningú, humils i agraïts com pocs se’n veuen.
Una vegada més, els Crisix demostren que el futur del Metal aquí passa principalment per ells. Aquest setembre fitxo segur per el seu concert a l’ Hospitalet.

SALVADOR OLLÉ MONTAGUT, ROCK 010 (RÀDIO 010)